dimecres, 22 de desembre de 2010

Imatges

olor de terra humida














divendres, 3 de desembre de 2010

Joana Raspall: la paraula al servei dels altres!


Tinc aquesta sensació. Sempre l’he tinguda, cada vegada que he llegit la poesia de Joana Raspall: les paraules al servei dels altres. Les paraules trobades, escrites per ser donades, per fer entendre el món, per dir als infants grans i petits: “Ei! La poesia és a tot arreu! La veieu?”


Vint anys i setze llibres dedicats exclusivament a aquesta tasca.


El rigor formal aplicat al descobriment del món dels més petits, de les més petites. La constància i l’obstinació a cada vers. Aquesta consciència d’estar al servei dels altres, d’aportar un granet de sorra extens com un desert, a la societat i a la cultura d’aquest país que ella va veure esmicolar-se.


Tensar amb la corda de la poesia, entesa en els sentit més tradicional, per dir els rèptils, i les flors, i els noms dels arbres i dels mamífers, el nom de tot allò que ha de ser anomenat per primera vegada pels infants, que veuen el món, tal com l’autora, meravellant-se per primer cop.


I ara, de sobte, la valentia de sumar amb allò que s’ha fet. De multiplicar-se, de mostrar, com en som de polièdriques, les persones. La valentia de dir i la meravella (no gens fàcil donada la modèstia de l’autora) de posar, també, la paraula, al servei de si mateixa! De ser-ne, per fi, “avara”!


I deixar que entrem, mentre ens dóna la mà, al seu Jardí vivent, al seu món quotidià i a la seva saviesa, difícil de trobar. Un llibre generós per als lectors i les lectores i un llibre generós també en aquesta manera de fer poesia, diferent i complementària a si mateixa, ocupant-se d’allò que ens costa més: la mort, per exemple; i dir-nos, a la manera del “Cant espiritual” de Maragall, que cal “Des-ésser”.


Un llibre fet dels paranys vitals de la vida adulta. Un llibre per aquells nens i nenes que ens hem anat fent grans!


He llegit aquest Jardí vivent d’una tirada i m’he sentit feliç de veure que Joana Raspall ha estat valenta; valenta perquè no hi ha cap veritat, tal com diu Maria Oleart, que no tingui set cares, i la veritat de Joana Raspall també en té set, de cares. I ella ha tingut la gosadia de mostrar-nos-les totes.


RASPALL, Joana. Jardí vivent. Vilanova i la Geltrú: El cep i la nansa (Càlida riba; 11), 2010.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Curiositat

DEL 16 AL 17 D'OCTUBRE 2010


48 h OPEN HOUSE BARCELONA 2010 és un gran esdeveniment cívic i cultural que preveu obrir, durant un cap de setmana, prop de 130 edificis de tot tipus, forma i mida imaginables, a la ciutat de Barcelona i dirigits als seus habitants. Una iniciativa de l'associació Arquitectura Reversible sense ànim de lucre. Arquitectura Reversible està formada per Elisenda Bonet, Javier Maculet, Jánice Moret i Gemma Solanellas.

El projecte 48h OPEN HOUSE BARCELONA 2010, és un festival d'arquitectura, un cap de setmana de portes obertes a molts tipus d'edificis diferents, dirigit als habitants de la ciutat de Barcelona i totalment de franc. Amb vocació d' implantar-se transversalment a la societat i al territori, els ciutadans de cada districte podran conèixer el patrimoni més proper i el més llunyà, el particular i el públic, i situar-lo dins la l'experiència i la història de cadascú, tot aprenent a estimar-lo.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Recomanacions

Congesta de Josefa Contijoch.



A partir de les Lentes il·lusions, vaig sentir que començava com a lectora, a ser partícip d'una mirada que construïa un món. Quan vaig arribar a Congesta tot es va arrodonir perquè aquest món es va fer real i ara tot sovint, hi torno, tot buscant les finíssimes escletxes de llum que s'hi esdevenen de tant en tant. Sempre a hores diferents, és clar. Per tant, per a mi Congesta és un llibre dur, tal com ho és la duresa de la vida, de les pedres; i alhora generós en la seva espiral, en el moviment intern que et du inesperadament cap a l'esperança formulada dins algun vers que passa gairebé sempre, una mica desapercebut : "i menjar prunes a dalt d'un arbre"[...]
La inèrcia d'aquest món (em refereixo a la realitat que d'alguna manera Congesta fixa), malauradament, gairebé mai va cap a la llum... perquè ja sabem que són molts els fils que dirigeixen la nostra realitat més immediata... Però, també, per això hi ha la poesia, hi ha els poetes i les poetes: "T'ho dic/amb el cor a la mà"...

CONTIJOCH, Josefa. Congesta. Barcelona: Edicions 62 (Poesia, 118), 2007.

dissabte, 25 de setembre de 2010

A pas d'ocell

febrer/2010
A poc a poc

A poc a poc, he après
a crear-me un mon a mida.
De petita jugava amb la cortina
lligada a una cadira.
Vet aquí :
sencera una caseta.
A cura d’anys he après
a crear-me un mon a mida:
amb la cortina
lligada a una cadira
i la pàgina en blanc
on reposar
l’ànima de cada cosa.
I on caminar pel món,
a pas lent. A pas d’ocell.




Gratar ben endins
de la terra, per trobar pedres
que coneguin els secrets
del viure endintre.




És el que més admiro de l’hivern
la capacitat d’enfosquir els racons de llum
amb un sol gest d’ombra i de fosca,
com qui amb un dit apaga la làmpada
i sent la tristor extrema de no recordar
cap forma, cap objecte, cap racó.
Llavors només el tacte del mots
pot dibuixar de nou les coses. Amb dit de llum.


-------------------------------------------------------


Ara el sol s’ha post
en el teu front.
Dorms amb tots els dits a la boca.
Tens una setmana
només,
i fas olor de núvol
i de farina tamisada.
Quan el llevat del teu cor
hagi fet créixer el pa del meus ulls
ens repartirem les engrunes de la felicitat
per a tu per a mi per a tu per a mi per a tu
fins que no quedin engrunes
i hàgim de remuntar el camí
només amb la memòria dels teus dits.




Dins els meus braços
t’he gronxat
i gronxat
com si fossis un caramel
i jo la boca de sucre
que et cura del mal de les dents
i et fa riure pels queixals.


-----------------------------------------------------



Hem agafat el tren
per allunyar-nos:
tu de mi,
i jo de tu:
l’amor necessita espai
on enyorar-se.
Amb llavi moll
t’he besat,
a seixanta quilòmetres de distància
els nostres cossos han fet l’amor
a ple hivern, a ple vol.
Amb la violència de les galtes.
El cor s’ha badat
i les cames s’han tancat
després d’un llarg i profund udol.
Han florit els geranis, al balcó
d’aquesta pensió barata
on mai no hem estat.
On algú ens recorda.




Hem abaixat les persianes
així el fred
es retarda.
Un helicòpter policial
sobrevola casa nostra
i no som a Nova York.
A fora,
la foscor és densa
com el negre d’un quadre a l’oli.
Tu véns pel parquet vell
d’aquest pis de lloguer de fa cinc anys.
I jo ho escric tot. Per viure-ho dues vegades.
Recordes quan pujàvem els llibres
amb una corda, ben lligats,
per l’escala? Llavors vam adonar-nos
que la poesia més lleugera pesava com l’or,
que l’or no pesaria mai com una síl·laba
i que les síl·labes eren les pedres
del nostre amor per construir.

Recomanacions


La casa amb set butxaques de Nati Soler (Premi Grandalla de Poesia 2008, editat per Pagès editors, 2009).



Aquest llibre per a mi ha representat molt, és fresc, respira per totes bandes, produeix plaer. Aporta llum a on hi ha foscor. Per a mi, La casa amb set butxaques, a banda de tenir un títol extraordinari i de complir del tot les expectatives, és un llibre de denúncia de la submissió que ha patit la dona, de denúncia i de superació. Amb un estil i una qualitat poètica que recorda la complexitat de la prosa de Caterina Albert.

Aquest llibre situa cadascú al lloc que li pertoca. No pot deixar indiferent a ningú.


SOLER, Nati. La casa de les set butxaques. Lleida: Pagès editors (Biblioteca de la Suda; 112), 2009.

dilluns, 6 de setembre de 2010

"Vas ser nucli, origen del poema"

El dia 23
El dia 23 de desembre de 2009 vaig anar a la Biblioteca de Catalunya per llegir D'amors, d'enyors i d'altres coses i Reflexos. Feia temps que els buscava i no els trobava ni a cap llibreria, ni tampoc a cap biblioteca pública. Com pot ser que no tinguem accés a l’obra poètica de Zoraida Burgos?
Jo ni tan sols sabia que a la Biblioteca de Catalunya pots trobar tots els llibres que es publiquen a Catalunya i a Espanya, perquè com a mínim un exemplar queda registrat en aquesta biblioteca així que veu la llum. Em vaig prendre l'experiència com un viatge doble: des del barri de Gràcia, a Barcelona, barri on visc, fins al centre, al carrer Hospital; i també com un trajecte interior ( que és el que de fet és la poesia). Vaig esperar l'arribada dels llibres que venien del dipòsit com qui espera aigua i té set. Mitja hora justa i els llibres eren damunt el taulell [...]


Per veure l'article complet cliqueu l'adreça següent:

dimecres, 1 de setembre de 2010

Ombres

col·lectiu libèl·lula

El col·lectiu libèl·lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s’entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Curiositat

Podeu enviar els vostres me’n recordo a menrecordo@lavenç.cat i els penjaran en el bloc següent: http://menrecordo.blogspot.com/
me'n recordo
Vaig trobar el bloc navegant per internet, per casualitat. Vaig fer tres coses aquella mateixa tarda: anar corrents a comprar-me el llibre Me’n recordo de Joe Brainard, devorar-lo de dalt a baix i escriure el meu me’n recordo (no vaig fer res original, vaig fer exactament allò que les expertes o experts en màrqueting havien previst).
El llibre ha estat traduït al català per Màrius Serra i l’estructura és la següent: un seguit de records escrits en ratlles més aviat curtes. Un seguit de records de tot tipus, per més insignificants que puguin semblar. Fins aquí pot semblar tot molt obvi i ho és (tal com diu Ron Padgett: “Per què no hi havia pensat jo?”) Però va ser Joe Brainard qui va dur aquest model fins a les últimes conseqüències jugant-s’ho tot a una sola carta, la carta de la vida. Vull dir que hi ha records, en aquest llibre, que ningú confessaria; el seu Me’n recordo és voluntari i involuntari, també. D’aquí la gràcia.
Allò particular esdevé inesperadament universal , i allò universal esdevé inesperadament particular.
És interessant saber que Joe Brainard (tal com ens diu Ron Padgett, amic de l’autor, a l’epíleg) estava entusiasmat llegint Gertrude Stein mentre estava escrivint aquest llibre. L’obsessió d’aquesta autora per la repetició en forma de sentit , en devia ser, probablement, el motiu.

Recomanacions

Non si male nunc de Sònia Moll Camboa (V Premi Sant Celoni de Poesia 2007).

Aquest llibre s’inicia amb la següent cita d’Horaci: Non si male nunc/ et olim sic erit: No perquè avui sofreixis/ ha de ser etern el teu dolor.
És aquest el moviment intern d’aquest llibre: el dolor. Però no el dolor i prou sinó el dolor tractat estoicament... El dolor com a fet indefugible de la vida; el dolor convertit en alguna cosa que pot aportar experiència, coneixement, maduresa vital. Un dolor que albira en tot moment la llum.
Per a mi Non si male nunc és bàsicament un recull fet de l’amor i la tendresa perquè està escrit des de la confessió, des de la pèrdua i la seva superació. I és per això que tot el recull destil·la saviesa i profunditat. Destil·la autenticitat.

CAMBOA MOLL, Sònia. Non si male nunc. Barcelona: Viena, 2008.

Complicitats

Xènia d’Eugenio Montale.

Xènia és un nom d’origen grec que significa: “dons que s’ofereixen a l’hoste”. Els vint-i-vuit poemes d’aquest llibre, vint-i-vuit “obsequis d’hospitalitat” , estan dedicats a Drusilla Tanzi, l’esposa de Montale, que va morir el 20 d’octubre de 1963.
Com a lectors i lectores assistim a la quotidianitat perduda, retallada per la mort, d’un home i una dona que tenien una relació d’iguals, profunda i rica. La informalitat del vers fa lluir aquesta relació en tota la seva esplendor. I ens en fa partícips.
La realitat s’imposa fins i tot a la idealització que tota mort projecta. La dona és real, palpable, individual i no respon a cap clixé. La intimitat a flor de pell. L’extraordinària rutina. Més que recomanable, necessari.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Recomanacions






Plec de claror de Lala Blay (Premi Josep M. López Picó 2004, Vila de Vallirana).

Llegint Lala Blay m’ha vingut a la memòria aquesta cita : “La vida no és un problema per resoldre sinó un misteri per viure”. I així és com es desenvolupa la vida de membranes, plecs i replecs de llum i de nit en aquest llibre subtilíssim de Lala Blay.
A mi m’han vingut, en llegir-la, versos d’Emily Dickinson, de Felícia Fuster, de Maria-Mercè Marçal, de Sílvia Plath; tal com un bon vi té gust de diferents raïms , d’aigua i de sol, de fusta i de somnis…

La poesia de Lala Blay és múltiple i indestriable tal com un plec de claror.

BLAY, Lala. Plec de claror. Barcelona: Proa (Els llibres de l’Óssa menor; 273), 2005.

Pausa


col·lectiu libèl·lula

El col·lectiu libèl·lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s’entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Imatges

espai




diumenge, 4 de juliol de 2010

Olor d'herba tallada - Festival Ma Ma 2008


Enllaços per veure el vídeo complet:
http://www.youtube.com/watch?v=XI9dql9RHM4 (I fragment)
http://www.youtube.com/watch?v=eLQYzNrRbKw (II fragment)
http://www.youtube.com/watch?v=bSwiafbuWCA (III fragment)

Olor d´herba tallada

col.lectiu libèl.lula

moviment de cos, rosa suñer / poemes, roser domènech / cançons del cantautor senegalès, El Hadj N'Diayei
Festival Ma Ma d'art contemporani . Madremanya. Girona. Agost 2008

El col.lectiu libèl.lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s´entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.



Recomanacions



Novetat del mes de juny

Obra poètica de Felícia Fuster, a cura de Lluïsa Julià.

Pels amants i les amants incondicionals de l’alta poesia de Felícia Fuster ara tenim l’oportunitat de tenir-ho tot. Fins ara només es trobaven i amb força dificultats: Postals no escrites, Sorra de temps absent i I encara. Estaven descatalogats des de feia alguns anys i per tant eren introbables: Aquelles cordes del vent, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils, Passarel·les/Mosaiques, Versió original, Poesia japonesa contemporània.
Això vol dir que s’aturarà el tràfic de fotocòpies que durant tots aquests anys han suscitat aquests llibres perquè, per fi, tenim les obres completes d’aquesta autora de valor inqüestionable. Del tot imprescindible.

FUSTER, Felícia. Obra poètica de Felícia Fuster. Barcelona: Proa, 2010.

Imatges

espai





dissabte, 3 de juliol de 2010

Recomanacions

Des de l’arrel de Rosa Font, ( Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008).

Recordo La llum primera (“Una veu és la veu de tots aquells que callen,/ la veus dels oblidats, dels qui no tenen veu:/és la teva i la meva./ Un ésser viu és tots els éssers vius”...) i ara llegint Des de l’arrel m’ he retrobat amb la mateixa veu (molt més rodona i molt més complexa). Una veu que eclipsa l’instant i se t’endú gorga avall o arbre amunt...
Rosa Font diu de Des de l’arrel : “he intentat vessar-hi allò que em sembla que forma part de mi mateixa, expressat amb la intenció de crear una forma poètica que arribi al lector amb la màxima autenticitat”.
Com a lectora puc dir que aquesta autenticitat es percep, s’agraeix i es necessita.

FONT, Rosa. Des de l’arrel. Barcelona: Proa (Els llibres de l’Óssa menor; 207), 2009.

Imatges










Complicitats

espai
Secció a on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.


Cants d’Abelone de Joan Vinyoli.

Intent de plasmar l’abisme interior, el buit del ventre d’una dona que estima, i no sap cap a on ni cap a qui.
A l’inici dur un poema-cita extraordinari de Rilke. Punt de partida d’aquest inquietant procés interior.
Vinyoli: sorprenent, corprenedor, d'una sensibilitat única.

“Kensington” de Gabriel Ferrater. Dins Les dones i els dies.

Diàleg amorós entre un home i una dona. En un moment determinat l’home diu: “M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos que sé calcar no valen. Corregeix:”. El que és interessant del poema és el fet que l’home deixa que la dona el corregeixi, però abans que ella faci la correcció, ell ja s’ha adonat del seu error. Per això qualifica la llum, sap que és pura. Tal com la flor és groga...
Poema d’una intel·ligència admirable, tal com tota l’obra de Ferrater. Poeta que va posar en dubte i va qüestionar allò que s’esperava de les dones, dels homes.

divendres, 2 de juliol de 2010

Protegir l'escalfor- Festival eBent 07





protegir l’ escalfor

col.lectiu libèl.lula

treball de cos, rosa suñer / poemes, roser domènech
Festival Internacional de performance de Barcelona eBent’07.
“l´Estruch” (espai per al desenvolupament de les arts) de Sabadell.
http://www.ebent.org/

El col.lectiu libèl.lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s´entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.

S’obren i es giren
fins a fer-se nit.
Quan el dia es plega
la nit es bada. És així.
Els cels es giren
i el dolor s’oblida.

. . . . . . . . . . . . . . . .

Encauar el cos
al niu dels ocells.
Protegir l’escalfor.
Créixer amb el cor.
Confiar en l’atzar.
Volar sense ales,
capgirar l’horror.

dilluns, 28 de juny de 2010

Recomanacions

espai


Blaus de Zoraida Burgos, (XXVI Premi Guerau de Liost- Ciutat d’Olot 1992).

He tornat a llegir Blaus, i he tornat a trobar els versos d'un jo poètic que vol i no vol deixar-se veure, d’aquí el subtítol, suposo: Notes per a una autobiografia apòcrifa. Així com Reflexos em sembla un llibre més transparent, diria, Blaus em sembla més críptic. Volgudament críptic, necessàriament críptic, perquè allò que es vol dir no ha de ser de comprensió immediata, sinó de comprensió lenta i profunda, de llarga durada. El poema objectiva una realitat viscuda i ho fa a partir del paisatge, dels objectes... i no sempre vol ser fàcil de desxifrar. El plaer de les imatges creix i quan trobes el sentit, és com ho diria: intermitent, la llum. Com en el darrer vers: “A frec d’ermassos de sol i lluna lenta, s’obstina el cant d’un blues i el camí encès, de sal “.

Blaus: instants de vida, moments d’aigua...

BURGOS, Zoraida. Blaus. Barcelona: Columna (Poesia; 106), 1993.