Complicitats

espai

Secció a on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.

Cants d’Abelone de Joan Vinyoli.

Intent de plasmar l’abisme interior, el buit del ventre d’una dona que estima, i no sap cap a on ni cap a qui.
A l’inici dur un poema-cita extraordinari de Rilke. Punt de partida d’aquest inquietant procés interior.
Vinyoli: sorprenent, corprenedor, d'una sensibilitat única.

“Kensington” de Gabriel Ferrater. Dins Les dones i els dies.

Diàleg amorós entre un home i una dona. En un moment determinat l’home diu: “M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos que sé calcar no valen. Corregeix:”. El que és interessant del poema és el fet que l’home deixa que la dona el corregeixi, però abans que ella faci la correcció, ell ja s’ha adonat del seu error. Per això qualifica la llum, sap que és pura. Tal com la flor és groga...
Poema d’una intel·ligència admirable, tal com tota l’obra de Ferrater. Poeta que va posar en dubte i va qüestionar allò que s’esperava de les dones, dels homes.