dilluns, 23 de març del 2009

Teixeixo cortines d'aire (Premi Alella a Maria Oleart, 2009)
Teixeixo cortines d'aire
Teixeixo cortines d'aire
Teixeixo cortines d’aire
per a temps difícils.
Hi brodo pensaments llargs
i instants que s’eixamplen:
Lisboa et neda dins els ulls.
Hi teixeixo noms que no sé
que he sentit sempre.
Per dreçar el sentit
dels mots que ens han dut
fins a tanta desolació,
calen mots ben comuns.






És el moment de pedalar
amb rodes d’infantesa
pel viarany. I sentir el fang a la pell
i l’aigua pels genolls, regalimant.
És el moment del sol de la il·lusió
brillant a les pupil·les d’ulls badats.
D’olor d’herba tallada pel rails guspirejant.
És el moment de rodar amb la roda
com una bicicleta, sense destí ni port,
només camí. Girant.





Les faroles enceses
i tota la nit negra de la vida
concentrada en la llum que escalfa:
mosquits, escarabats i llagostes.
És un espectacle sorprenent
quan tens vuit anys i el món
et descobreix a poc a poc
petits misteris: que la llagosta,
ales enceses de color verd, vola!
I que les ales serveixen per fugir de tot.






(a Clementina Arderiu)

La mort ha fet berruga,
i semblen tots els geranis florits d’eternitat,
sura un núvol dins l’aire i un raig de llum
calent, va vencent l’ombra d’un arbre.
Passen dos o tres estornells i una oreneta
amb el bec tancat. La primavera s’ho mira
i sembla aquest dia un llarg dia de pau.







Sol a les mans



(Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m’assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.
Montserrat Abelló)

S’ha fet de dia.
El sol retalla
amb tisores de llum
cases i carrers.
Dorms.
Sura dins la cambra,
t’embolica els ulls
i els cabells
aquest fil de seda
invisible
que lliga les estrelles
amb les fulles.
No sabran mai les ombres
que es capgiren
sota les parpelles cegues,
quant de sol
que ens cap dins de les mans.









( A les dones que perseveren
i escriuen.
Especialment a Joana Creus)



Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda
quan ni la pressa pesa
i s’esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d’esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s’aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.





Dona mare
(Ara que tens el nom d'absència
i la forma del buit...
Maria Beneyto )

Aquest mar lent.
I el seu vaivé.
Constant.
O ràpid.
De furioses onades.
Que no perdona.
Ni objectes ni records.
Que tot ho engoleix.
Matriu del món.
Aigua que regalima en cada cosa.
I de cada cosa.
Fuig.
I sal.
Sal del món.
Que cura les ferides.
I les llepa.
Amb llavi obert.
Mare.






(A contra-llum, a contra-llei...
Maria-Mercè Marçal)

Vinc pel camí tortuós de ponent.
Passo pel camí que es regira
com serp o sargantana. La sargantana
reneix, la serp no.
Passo per sota la figuera
buida de fruits. Som a l’hivern.
Cada branca té un nom.
Em distreu el blat que creix, tan verd.
Se m’endú cabells i pensaments, el vent.
El sol es capgira i en aquest punt d’ombra
sé viure a contrallum.