dissabte, 2 d’agost de 2008

Imatges







Dones i cigonyes

2004
Cuc de terra
Cuc de terra
Cuc de terra

Segueixo l’insignificant
i lent camí del cuc.
El cuc que es menja
la dona que s’ha menjat el peix
que es va menjar el cuc
i l’ham.

Olor de terra humida.




Cuina

Queda un crostó ressec,
colze en la seva davallada.
Una ceba badada
com un cos nu, les seves capes.
Tantes capes de pell
entre tu i jo.
Tot viarany és estret.
Tot desig fugisser.
Tot amor tantost
un feix de pols
i una magrana
oberta, damunt
la taula de la cuina.
Vermella de plany.



La copa

La copa dins el vi. Capturada
en la desmesura exacta de la meva sang,
que tria per sempre, fins sempre,
el teu cercle de vidre. Per tancar-m’hi,
fins que la sang s’hi escoli,
fins que puguis catar-te sense mi.



Fulla

Només, la distància entre dues branques.
Entre el teu braç i el meu
hi ha l’abisme, la possibilitat
de caure colpidorament
sobre el terra absolut.
No hi ha referents en l’amor.
Només el pes de ser una fulla.



Roba estesa

Les dones pengen pels balcons
com peces de roba, esteses.
Fa vent i el vent no s’endú res:
les cames pleguen els ventres
retrunyen contra els vidres
tancades finestres
es trenquen els llavis de tant fred.
La llum s’atura.
Hi ha tardes que tot sagna
tal com sempre:
moren les dones amb el ferro al llavi.



La humilitat (a l’Emily Dickinson)

La humilitat és distreta
de mena
i tanmateix recorda tots els noms:
cadira, peix, poma, tigre.
Té fulles als cabells
i el coll allargat
perquè li agrada
mirar
sense ser vista,
per tal de copsar
potser,
l’indret estrany
que mou el món.



L’encantadora de serpents


La meva llunyana encantadora de serpents
t’epnos i m’ecnnato,
vull dir que et penso i m’encanto
i no sóc ni serpent, ni sóc teva,
però si t´epnos, m´ecnnato,
i neixo com si fos una altra.
Passa que em vaig abandonar
durant molt temps
i vaig tocar l’estèril infelicitat.
Llavors anava encantada pel món
i desencantada de tot. I vas aparèixer tu
per trencar l’encanteri,
encantant-me misteriosament
d’un misteri ben fàcil:
jo era una serpent.
La que encantà Adam
i la que encantà a Eva.
N’hi havia dues.
Eren dos temps diferents:
com jo i la serpent
com la serpent i jo.
Passa que m’he transfigurat la faç,
he desfet el tel, tan corrosiu.
I n’ha quedat això:
un rostre ample
i un somriure llarg.
Passa que tocar la felicitat
és un plaer difícil de comprendre.
No cauen gotes. Però cauen rostres.
De vegades penso quan és tard
i els ulls em pesen i em faig por
que l’amor ho regna tot,
però vivim als baixos.
I ens viu a sobre. O ens desviu.
Passa
que m’explico coses
perquè no puc dormir.
Tocar una mica de poesia,
desfaria el trànsit de vides,
l’invisible gasoil cremat
dels rostres que he respirat
carrer avall de mi mateixa:
el desamor del segle XX
és tot endintre del motor d’un cotxe
i el cotxe, sense motor,
és una mort que no interessa,
ni al segle passat, ni al XXI.
Que fàcil que sembla tot
quan el meu món calla,
dins la cambra tancada
d’un pupitre negre
entre dos cames i dos braços
i tant silenci.
El silenci em corromp
perquè diu coses que no sé dir.
Em diu que calli,
que a aquestes hores
la fressa pot despertar la resta,
però jo, jo no pararia
de despertar-te
encantadora de serpents
siguis a on siguis,
encanta’m
una vegada i una altra,
que no oblidi mai
que m’he vist la faç
i que ara visc sense rostre.