Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris complicitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris complicitats. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de març del 2013

Complicitats



Secció on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.


Dins d’Es perd el senyal (2012), de Joan Margarit.


Una dona gran


Ha llegit totes les novel·les
que parlen de parelles o de mares i filles.
Novel·les d’amor, doncs.
No creu ni en l’ombra de cap déu,
no creu en res enllà de les persones.
Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,
m’escolta i s’entristeix. M’he adonat
com la desitjo encara, però ella
té el meu amor lluny de la passió,
potser per tanta mort, per una vida
plena però difícil: a vegades
brutal de plenitud. No l’he entès prou
i no sé prou el que ella ha entès de mi.
Però hi ha una emparança per als dos.
I tinc un privilegi: duc escrit
en la mirada el seu poema.
Jo no sabria escriure’n cap així.


He de confessar que cada vegada que llegeixo altra vegada aquest mateix poema sento, per dins, multiplicada per mil una trena d’emocions ben contradictòries. Per una banda és el poema d’amor més bonic que he llegit mai, i per altra banda és el poema d’amor no escrit més bonic que hagi llegit mai. 

Per a mi, aquest poema parla del poema no escrit que tantes dones han dit i s’han dit en silenci, i també, i almenys a mi em sembla indestriable una cosa de l’altra, parla del poema escrit que han anat teixint i teixint diferents dones poetes al llarg de la història per tal que la realitat no es desdibuixi. Un poema-trena , podríem dir-ne, que ha omplert de silencis i d’incomprensió els giravolts anímics entre homes i dones. I d’això parla el poema: de la incapacitat d’escriure aquest poema no escrit, de la incapacitat d’escriure des d’ella. 

Poema sabut, intuït, però, no pas escrit. Tal com La figura del tapís de Henry James: figura o poema escrit i dit, però ni escoltat ni comprès. 

Davant d’un poema honest, i consegüentment, davant un poeta honest: des d’Estació de França, passant per Joana, Cartes a un jove poeta, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Misteriosament feliç i ara: Es perd el senyal (en l’ordre que els he anat llegint), no puc sinó agrair-ho, agrair la mirada, la mirada i el poema. 


dimarts, 24 d’agost del 2010

Complicitats

Xènia d’Eugenio Montale.

Xènia és un nom d’origen grec que significa: “dons que s’ofereixen a l’hoste”. Els vint-i-vuit poemes d’aquest llibre, vint-i-vuit “obsequis d’hospitalitat” , estan dedicats a Drusilla Tanzi, l’esposa de Montale, que va morir el 20 d’octubre de 1963.
Com a lectors i lectores assistim a la quotidianitat perduda, retallada per la mort, d’un home i una dona que tenien una relació d’iguals, profunda i rica. La informalitat del vers fa lluir aquesta relació en tota la seva esplendor. I ens en fa partícips.
La realitat s’imposa fins i tot a la idealització que tota mort projecta. La dona és real, palpable, individual i no respon a cap clixé. La intimitat a flor de pell. L’extraordinària rutina. Més que recomanable, necessari.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Complicitats

espai
Secció a on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.


Cants d’Abelone de Joan Vinyoli.

Intent de plasmar l’abisme interior, el buit del ventre d’una dona que estima, i no sap cap a on ni cap a qui.
A l’inici dur un poema-cita extraordinari de Rilke. Punt de partida d’aquest inquietant procés interior.
Vinyoli: sorprenent, corprenedor, d'una sensibilitat única.

“Kensington” de Gabriel Ferrater. Dins Les dones i els dies.

Diàleg amorós entre un home i una dona. En un moment determinat l’home diu: “M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos que sé calcar no valen. Corregeix:”. El que és interessant del poema és el fet que l’home deixa que la dona el corregeixi, però abans que ella faci la correcció, ell ja s’ha adonat del seu error. Per això qualifica la llum, sap que és pura. Tal com la flor és groga...
Poema d’una intel·ligència admirable, tal com tota l’obra de Ferrater. Poeta que va posar en dubte i va qüestionar allò que s’esperava de les dones, dels homes.