diumenge, 2 de desembre de 2012

Bri

Les basses i les pedres

febrer/2012


    
                                                     a partir d’una conversa amb Isabel Banal


que aquí
el temps
ens guanya.
Sé que allà
la vida és
com un passeig
a mitja tarda.
Sé que aquí
la vida és un remolí
que se t’endú i et perd.
Sé que allà
la lentitud et gronxa
i les presses s’ofeguen
a dins de les basses.
Sé que aquí
no hi ha temps
ni per  ploure
i que tot és sec
perquè la velocitat
ho eixuga.
Sé que allà
la humitat
et bressa,
la tristesa és de pluja
i els camins
són tots
colgats de fulles.
Però jo
ja no sóc
ni d’aquí
ni d’allà
i visc
entre
com aquesta branca
que
és  mig de l’aire
mig de l’aigua.


 
Del desig de llavors
recordo
la olor dels teus cabells,
el teu somriure salvatge
i el berenar que em donaves
quan et venia a visitar.




Sentir
com es trenquen
els vidres de les fulles
sota els peus nus.
L’hivern
a Olot
no perdona.
Deixar que el fred
sigui fred i prou
i tornar ben sola
pel camí dels anys
amb l’escalfor
de qui sap
que ha cremat
tota la fullaraca del cor.




Voldria tornar-hi.
Ser feliç
en aquest indret
que m’ha vist néixer i créixer.
Sé que tots els arbres vius
del rec que travessa la moixina
em recorden.
Quan tota la tristesa se m’enduia
avall,
ells em deixaven les arrels.
I així, a poc a poc, sense saber-ho,
vaig començar a ser d’algun lloc.



Jugar encara
amb la Judith.
Viatjar ben dreta
pel record.
Tocar les fulles amb les mans
I sentir el risc i el vell girar
de les bicicletes i les rodes,
ser com les ombres i la llum,
contradictòries i felices
(entre les fulles i les branques)
sobre el quitrà dels primers anys.



L’esperança
és una oreneta que travessa
el cel
de maig
i ens diu xisclant
que ja ha tornat.



                                                                  per a E.

El teu nom me’l repetia
una vegada darrera una altra.
Com un psalm.
Ho teníem tot
perquè no ens calia res.
Però vam néixer massa aviat.
I tu vas morir massa d’hora.





Ara visc
arrapada al present
com una nàufraga
a un tronc.
Amb esperança.





diumenge, 15 de juliol de 2012

Ombres de llum



dissabte, 14 de juliol de 2012

Versadona


Gemma Arimany (Olot, 1980)


Gemma Arimany llegeix "Havent covat" i "Angoixa" de Ferro trencadís, Premi de Poesia Martí Dot 2002, publicada a Viena Edicions, 2003. D'Ulls a través  llegeix: "La meva gamma I i II", "Daltonisme", "Premonició", "El resultat", "Anhels", "Infart" i "Reconciliació". Amb aquest darrer llibre va guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2010, publicat a UAB el mateix any.

Recomanacions



Triomf de Laia Noguera, (Premi Miquel de Palol 2009).

Triomf de les coses menudes, diàries, triomf en minúscules. Triomf de la vida: "Estar viu era això".


El dolor pot emmudir si se'l sap anomenar pel seu nom exacte: pèrdua, ràbia, tristesa, angoixa, desamor, desil·lusió, desolació...Tot allò que es pot anomenar es pot comprendre. Es pot acceptar. Viure "és admetre". 

Tres grans raons per a llegir i rellegir una vegada i una altra Triomf, de Laia Noguera: "El més estrany és estar viu", "Estar viu era això", "És admetre".

Des de la humilitat que caracteritza la seva poesia: " Tu com ho fas. / Això de viure".

NOGUERA, Laia. Triomf. Barcelona: Columna Edicions (Col·lecció Àuria,117), 2009.

dissabte, 21 de gener de 2012

Troncs