Versadona

Josefa Contijoch (Vic, 20 de gener de l'any de l'aiguat)

 

Josefa Contijoch llegeix "Com una cremada" i "Quan ve la fi de l'estiu a la platja" del recull Les lentes il·lusions. De Congesta (2007)  llegeix:"I aleshores nosaltres", "L'oblit és un vent calm", "Passar portes giratòries", " Lluny va quedar", " En els crits pensa", "Van caure els batallons", " El regne de la pedra" i  "T'ho dic".

Encara són vius els dies de recapta! Poemes d'Anna Alzina i Valeri

DECLIVI

Un vent suau m’anuncia

el batec cansat de l’estiu

i em porta l’olor del raïm madur

acabat de collir.

Asseguda de cara als camps oberts

paladejo a poc a poc

el gust brillant del most,

mentre escolto el sospir de les fulles

que lentes cauen com jo,

dissimulant la por.

El cel es gris i les paraules

se’m entortolliguen a les mans,

a poc a poc el silenci es torna dolç,

com la llum tamisada

que cau sobre les vinyes seques

que miro des de casa.

PARAULES NO DITES

Et parlaré

amb paraules

no dites,

amb tebiesa de mots

que guarden oblits.

Et buscaré

per camins

manllevats al somni,

en capvespres encara vius.

I  cridaré

el teu nom,

perdut en l’ample mar,

amb ones denses

d’enyors i desig.

MEMBRANÇA

La tarda s’amagava amb brogit  d’infants.

Deixant enrere les acàcies,

a poc a poc arribaves

amb la mansuetud  dels pobres,

abrigat a l’ombra de la tartana.

Aquells ulls clars, vessant bondat,

tot ho abraçaven.

Asseguts al banc de fusta

i amb parrupeig de coloms a la cornisa,

el temps restava  aturat

mentre el cel

pregonava la teva veu.

Dins la cabanya plena de silenci

encara s’aixopluga la tartana.

I els calaixos són  plens de rosaris,

i  llibres,

d’anhels sense mida

i aquell jersei  gris clar que sargies

en la estricta paciència d’home vell.

Encara son vius els dies de recapta.

Anna Alsina i Valeri (Santa Pau, 1946)

(L'autora ha donat el vistiplau a aquesta publicació. És un honor poder publicar en aquest bloc, els seus poemes. Moltes gràcies!)

Sense alè és una història d'amor tallada amb la dalla de la mort. Aquest fet, injust i tràgic ocorregut fa anys, no és una excusa, només, per fotografiar un moment determinat d’un país determinat, sinó el moment interior ple de certeses que va fer trontollar tota una veritat personal. Suposo que era imprescindible: indagar, comprendre, dir-se... perquè l'amor ja ho té això, l'amor entès en el sentit més ampli possible, l'amor: necessita diàleg i temps. I en aquest cas la vida va estroncar el temps i el diàleg. Va estroncar l'amor.

Aquest mur de silenci entre A. A. i J. C. m'ha atrapat des del principi fins al final, i a mi, és el que m'ha interessat més i és el que m'ha fet entendre, inclús: aquells fets més objectius de la vida d'un país que s'esdevenen en la protagonista.

El ritme és trepidant. El discurs és impecable. La història és com la mateixa vida: una calidoscopi, un mirall fragmentat.

Sense alè, literalment: pel ritme, per la gravetat dels fets, per l'impacte en la vida de l'amiga que es queda. Per l'amiga que es queda com a a únic testimoni d'allò que s'ha esdevingut. D'allò que s'ha sentit. Sense alè: dels anys que s'ha tardat a poder-ho dir. Dels anys que s’ha trigat a compartir-ho perquè, ara sí, l'amor  torni a esdevenir: amb totes les seves preguntes, amb algunes respostes. Perquè una història estroncada, tant si és personal com si és col•lectiva, amaga sempre un misteri que cal explicar com sigui.

M'agrada que es doni importància a la intimitat, a la veritat subjectiva i aquesta es lligui i es relligui amb les veritats històriques que no ens han dit del tot (perquè la història tendeix a ordenar-ho tot i molt) i ja sabem que tota veritat és un conjunt de fragments: de vegades inconnexos.

Hi ha una honestedat que es fa palesa en tot el text: com s'explica, des d'on s'explica, com es conta aquesta història-d'històries; aquesta honestedat em fa sentir una profunda admiració. Sobretot, perquè jo aquí, hi veig una manera de fer, d'explicar: molt femenina. És precisament el to de confidència, de no voler dir veritats absolutes: que em captiva com a lectora. Perquè llavors sí que es fa creïble que estem parlant de coses importants i reals. El discurs de sempre: l'oficial, està massa devaluat; és únic, unidireccional i només per això, ja transmet falsedat.

Necessitem noves maneres per a noves necessitats. I Sense alè compleix totes les expectatives que jo podia imaginar-me: aquí és la ficció que es supedita a la veritat viscuda, a la veritat personal (tenint en compte que allò personal i allò col•lectiu es confonen).

Sense alè és un text entre: la mort i la vida, la poesia i la prosa, el silenci i la paraula. Un text entre, fragmentat, dens i múltiple. Absolutament original en la forma, i en el ritme. El ritme impecable de la prosòdia t’atrapa. Et deixa sense alè fins al final. Perquè fins al final, el text, no respira. I nosaltres tampoc.


Contijoch, Josefa. Sense alè. Edicions 1984. Col·lecció: Mirmanda, nº 96. Barcelona, 2012.
Premi Ciutat de Barcelona, modalitat de Literatura catalana, any 2013.

M'he llegit Creixen malgrat tot les tulipes, de Sònia Moll Gamboa. És un llibre que t'atrapa: el despullament és tan de veritat, tan poèticament cert, que les certeses-experiències són cops de puny de consciència múltiple: de sis sentits, perquè sempre n'hi ha un d'ocult. De saviesa vital. Jo hi veig una generositat estranya, única. No tothom s'atraveix amb la veritat personal. S'ha de ser molt valenta!

Amb una forma absolutament particular, íntima, subjectiva, que trascendeix les proses més exclusives. Cal dir-ho: amb un estil també, únic. D'una elegància emocional sense precedents.

Aquest text viu al límit, allà on prosa i poesia es miren cara a cara. I és cíclic: com la vida, com el record, com el desig, com la mort.

Fins que es faci de nit
o de dia


desembre/2012


Tenim
un mar
a dins:

les onades

se’ns enduen endintre,

on som una gota d’aigua

dins un univers que es belluga;

on el vent ens pentina

i ens alça i ens deixa caure,

i ens guia i ens regira.

De vegades,

les onades

ens duen a la vora

de la sorra:

i anem i venim

sense aturador,

només girem:

fins que no se sap com,

ens plantem, unes hores,

sobre el sol de l’arena,

una estona,

per comprendre

el repòs i la calma

abans

no tornem

salvatges

a perdre’ns de nou.

Anomenar les coses.

      Czesław Miłosz     

Com escriure

l’ombra

de l’ocell

sense nom

que ha volat per dintre meu?

Quin nom posar-li?

Encara sento

la polseguera

de les ales

dins la foscor intensa.

Hauré d’encendre  el llum,

escombrar una mica,

hauré de veure

on és cada cosa.

Quin és el seu lloc.

Obrir les finestres.

Aixecar les persianes.

I agrair

aquest cel d’ara,

la lleugeresa d’un núvol

que passa,

el sol vermell

d’hivern,

a la cara.

Va nevar.

La neu m’arribava

als genolls.

Era feliç?

No vaig anar a col·legi.

El cigar del papa cremava.

Vam fer un volt

per la placeta,

de sota casa.

Deixàvem rastre:

com els llimacs.

Tot  semblava excepcional

i ho era.

Aquella llum.

No era inconcreta.

Càlida com un foc.

Gelada com una vritat.

Sort dels dies.

Quan em besis,

besa’m tota.

Tinc por,

sóc jo aquesta fressa?

Res més, no em cal,

puc ser feliç

arraulida com  una fulla,

al marge d’aquest camí.

Hi ha dues fileres de xiprers,

oliveres, alzines, pins.

No és el meu paisatge

però s’hi ha tornat.

Podria morir

a sota d’una ombra,

sense pressa.

Després d’un dia clar.

Però m’estimo més

besar-te

una estona més.

Fins que

es faci de nit

o de dia.

Això, tant li fa.

Fa sol. Un sol exacte.

Cauen les ombres pels terrats.

Lentes, com gats mandrosos,

que s’estiren i es repleguen,

que es llepen la llum

vora un racó de foc.

Viure com les bèsties

sense records irrellevants.

Llepar-nos el sol i el foc de la pell

i morir havent viscut:

aquella lleugeresa del pes de l’ànima

que s’enretira. 

Vista amb un gra de sorra.

        Wislawa Zymborska

Encara

no entra

la llum d’aquesta cambra

dins la foscor primera:

la del poema.

És resseguir

paraules:

per comprendre.

Com quan ens vam trobar

al costat del metro,

i no sabíem reconèixe’ns.

És reconèixer.

La llum primera

d’uns ulls cecs,

acabats de néixer.

La veritat cou

però ens ajuda

a sobreviure.

De totes les coses

menudes, la que més m’agrada

és un gra de sorra

dins una mà ben buida.