diumenge, 31 de març del 2013




M'he llegit Creixen malgrat tot les tulipes, de Sònia Moll Gamboa. És un llibre que t'atrapa: el despullament és tan de veritat, tan poèticament cert, que les certeses-experiències són cops de puny de consciència múltiple: de sis sentits, perquè sempre n'hi ha un d'ocult. De saviesa vital. Jo hi veig una generositat estranya, única. No tothom s'atraveix amb la veritat personal. S'ha de ser molt valenta!

Amb una forma absolutament particular, íntima, subjectiva, que trascendeix les proses més exclusives. Cal dir-ho: amb un estil també, únic. D'una elegància emocional sense precedents.

Aquest text viu al límit, allà on prosa i poesia es miren cara a cara. I és cíclic: com la vida, com el record, com el desig, com la mort.

dijous, 28 de març del 2013

Fins que es faci de nit
o de dia


desembre/2012


Tenim
un mar
a dins:
les onades
se’ns enduen endintre,
on som una gota d’aigua
dins un univers que es belluga;
on el vent ens pentina
i ens alça i ens deixa caure,
i ens guia i ens regira.
De vegades,
les onades
ens duen a la vora
de la sorra:
i anem i venim
sense aturador,
només girem:
fins que no se sap com,
ens plantem, unes hores,
sobre el sol de l’arena,
una estona,
per comprendre
el repòs i la calma
abans
no tornem
salvatges
a perdre’ns de nou.






Anomenar les coses.
      Czesław Miłosz     


Com escriure
l’ombra
de l’ocell
sense nom
que ha volat per dintre meu?
Quin nom posar-li?
Encara sento
la polseguera
de les ales
dins la foscor intensa.
Hauré d’encendre  el llum,
escombrar una mica,
hauré de veure
on és cada cosa.
Quin és el seu lloc.
Obrir les finestres.
Aixecar les persianes.
I agrair
aquest cel d’ara,
la lleugeresa d’un núvol
que passa,
el sol vermell
d’hivern,
a la cara.




Va nevar.
La neu m’arribava
als genolls.
Era feliç?
No vaig anar a col·legi.
El cigar del papa cremava.
Vam fer un volt
per la placeta,
de sota casa.
Deixàvem rastre:
com els llimacs.
Tot  semblava excepcional
i ho era.






Aquella llum.
No era inconcreta.
Càlida com un foc.
Gelada com una vritat.
Sort dels dies.
Quan em besis,
besa’m tota.
Tinc por,
sóc jo aquesta fressa?
Res més, no em cal,
puc ser feliç
arraulida com  una fulla,
al marge d’aquest camí.
Hi ha dues fileres de xiprers,
oliveres, alzines, pins.
No és el meu paisatge
però s’hi ha tornat.
Podria morir
a sota d’una ombra,
sense pressa.
Després d’un dia clar.
Però m’estimo més
besar-te
una estona més.
Fins que
es faci de nit
o de dia.
Això, tant li fa.




Fa sol. Un sol exacte.
Cauen les ombres pels terrats.
Lentes, com gats mandrosos,
que s’estiren i es repleguen,
que es llepen la llum
vora un racó de foc.
Viure com les bèsties
sense records irrellevants.
Llepar-nos el sol i el foc de la pell
i morir havent viscut:
aquella lleugeresa del pes de l’ànima
que s’enretira. 






Vista amb un gra de sorra.
        Wislawa Zymborska


Encara
no entra
la llum d’aquesta cambra
dins la foscor primera:
la del poema.
És resseguir
paraules:
per comprendre.
Com quan ens vam trobar
al costat del metro,
i no sabíem reconèixe’ns.
És reconèixer.
La llum primera
d’uns ulls cecs,
acabats de néixer.
La veritat cou
però ens ajuda
a sobreviure.
De totes les coses
menudes, la que més m’agrada
és un gra de sorra
dins una mà ben buida.

divendres, 8 de març del 2013

Complicitats



Secció on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.


Dins d’Es perd el senyal (2012), de Joan Margarit.


Una dona gran


Ha llegit totes les novel·les
que parlen de parelles o de mares i filles.
Novel·les d’amor, doncs.
No creu ni en l’ombra de cap déu,
no creu en res enllà de les persones.
Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,
m’escolta i s’entristeix. M’he adonat
com la desitjo encara, però ella
té el meu amor lluny de la passió,
potser per tanta mort, per una vida
plena però difícil: a vegades
brutal de plenitud. No l’he entès prou
i no sé prou el que ella ha entès de mi.
Però hi ha una emparança per als dos.
I tinc un privilegi: duc escrit
en la mirada el seu poema.
Jo no sabria escriure’n cap així.


He de confessar que cada vegada que llegeixo altra vegada aquest mateix poema sento, per dins, multiplicada per mil una trena d’emocions ben contradictòries. Per una banda és el poema d’amor més bonic que he llegit mai, i per altra banda és el poema d’amor no escrit més bonic que hagi llegit mai. 

Per a mi, aquest poema parla del poema no escrit que tantes dones han dit i s’han dit en silenci, i també, i almenys a mi em sembla indestriable una cosa de l’altra, parla del poema escrit que han anat teixint i teixint diferents dones poetes al llarg de la història per tal que la realitat no es desdibuixi. Un poema-trena , podríem dir-ne, que ha omplert de silencis i d’incomprensió els giravolts anímics entre homes i dones. I d’això parla el poema: de la incapacitat d’escriure aquest poema no escrit, de la incapacitat d’escriure des d’ella. 

Poema sabut, intuït, però, no pas escrit. Tal com La figura del tapís de Henry James: figura o poema escrit i dit, però ni escoltat ni comprès. 

Davant d’un poema honest, i consegüentment, davant un poeta honest: des d’Estació de França, passant per Joana, Cartes a un jove poeta, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Misteriosament feliç i ara: Es perd el senyal (en l’ordre que els he anat llegint), no puc sinó agrair-ho, agrair la mirada, la mirada i el poema. 


dijous, 7 de març del 2013

Recomanacions



 Tres motius per llegir  La casa de la compassió, d’Eugénia Vasconcellos:


no faig res
em lliuro a la vida
perquè esdevingui en mi


 Fragment del poema: “Visc aquí”



Vasconcellos, Eugénia. La casa de la compassió. Traducció: Carlos Duarte i Mireia Vidal-Conte. Edicions Curbet. Col·lecció: Vincles, nº 10. Girona, 2012.