A pas d'ocell

febrer/2010
A poc a poc

A poc a poc, he après
a crear-me un mon a mida.
De petita jugava amb la cortina
lligada a una cadira.
Vet aquí :
sencera una caseta.
A cura d’anys he après
a crear-me un mon a mida:
amb la cortina
lligada a una cadira
i la pàgina en blanc
on reposar
l’ànima de cada cosa.
I on caminar pel món,
a pas lent. A pas d’ocell.




Gratar ben endins
de la terra, per trobar pedres
que coneguin els secrets
del viure endintre.




És el que més admiro de l’hivern
la capacitat d’enfosquir els racons de llum
amb un sol gest d’ombra i de fosca,
com qui amb un dit apaga la làmpada
i sent la tristor extrema de no recordar
cap forma, cap objecte, cap racó.
Llavors només el tacte del mots
pot dibuixar de nou les coses. Amb dit de llum.


-------------------------------------------------------


Ara el sol s’ha post
en el teu front.
Dorms amb tots els dits a la boca.
Tens una setmana
només,
i fas olor de núvol
i de farina tamisada.
Quan el llevat del teu cor
hagi fet créixer el pa del meus ulls
ens repartirem les engrunes de la felicitat
per a tu per a mi per a tu per a mi per a tu
fins que no quedin engrunes
i hàgim de remuntar el camí
només amb la memòria dels teus dits.




Dins els meus braços
t’he gronxat
i gronxat
com si fossis un caramel
i jo la boca de sucre
que et cura del mal de les dents
i et fa riure pels queixals.


-----------------------------------------------------



Hem agafat el tren
per allunyar-nos:
tu de mi,
i jo de tu:
l’amor necessita espai
on enyorar-se.
Amb llavi moll
t’he besat,
a seixanta quilòmetres de distància
els nostres cossos han fet l’amor
a ple hivern, a ple vol.
Amb la violència de les galtes.
El cor s’ha badat
i les cames s’han tancat
després d’un llarg i profund udol.
Han florit els geranis, al balcó
d’aquesta pensió barata
on mai no hem estat.
On algú ens recorda.




Hem abaixat les persianes
així el fred
es retarda.
Un helicòpter policial
sobrevola casa nostra
i no som a Nova York.
A fora,
la foscor és densa
com el negre d’un quadre a l’oli.
Tu véns pel parquet vell
d’aquest pis de lloguer de fa cinc anys.
I jo ho escric tot. Per viure-ho dues vegades.
Recordes quan pujàvem els llibres
amb una corda, ben lligats,
per l’escala? Llavors vam adonar-nos
que la poesia més lleugera pesava com l’or,
que l’or no pesaria mai com una síl·laba
i que les síl·labes eren les pedres
del nostre amor per construir.