El cirurgià de màscares:  dur, contundent i precís.

Colpidor.

Només, de tant en tant, un fil de lluna.



BOU JORBA, Anna. El cirurgià de màscares. Barcelona:: Perifèric Edicions.( Premi Benvingut Oliver, 2016) Edició: 2018

M'he llegit Creixen malgrat tot les tulipes, de Sònia Moll Gamboa. És un llibre que t'atrapa: el despullament és tan de veritat, tan poèticament cert, que les certeses-experiències són cops de puny de consciència múltiple: de sis sentits, perquè sempre n'hi ha un d'ocult. De saviesa vital. Jo hi veig una generositat estranya, única. No tothom s'atraveix amb la veritat personal. S'ha de ser molt valenta!

Amb una forma absolutament particular, íntima, subjectiva, que trascendeix les proses més exclusives. Cal dir-ho: amb un estil també, únic. D'una elegància emocional sense precedents.

Aquest text viu al límit, allà on prosa i poesia es miren cara a cara. I és cíclic: com la vida, com el record, com el desig, com la mort.

Recomanacions

 Tres motius per llegir  La casa de la compassió, d’Eugénia Vasconcellos:

no faig res

em lliuro a la vida

perquè esdevingui en mi

 Fragment del poema: “Visc aquí”

Vasconcellos, Eugénia. La casa de la compassió. Traducció: Carlos Duarte i Mireia Vidal-Conte. Edicions Curbet. Col·lecció: Vincles, nº 10. Girona, 2012.

Recomanacions

Triomf de Laia Noguera, (Premi Miquel de Palol 2009).

Triomf de les coses menudes, diàries, triomf en minúscules. Triomf de la vida: "Estar viu era això".


El dolor pot emmudir si se'l sap anomenar pel seu nom exacte: pèrdua, ràbia, tristesa, angoixa, desamor, desil·lusió, desolació...Tot allò que es pot anomenar es pot comprendre. Es pot acceptar. Viure "és admetre". 

Tres grans raons per a llegir i rellegir una vegada i una altra Triomf, de Laia Noguera: "El més estrany és estar viu", "Estar viu era això", "És admetre".

Des de la humilitat que caracteritza la seva poesia: " Tu com ho fas. / Això de viure".

NOGUERA, Laia. Triomf. Barcelona: Columna Edicions (Col·lecció Àuria,117), 2009.

Fins ara  de Núria Xicola.

Aquesta capacitat d’atardar, amb el vers, el sentit, per tornar-se, quan arriba, encara més punyent. Aquesta capacitat d’enriquir una imatge sumant-n’hi una altra, i una altra i una altra... malgrat l’aparent disparitat, per veure com aquesta riquesa expressiva en multiplica l’abast. Aquesta superposició de capes, de teixits: “sofà de préssec”. Fruit d’una voluntat poètica del tot explícita: “Escric només per ser / mantenint el camí encès/ flotant en una piscina/ caminant entre paraules/ sucoses, calentes, vigoroses/ amb més sentit/ que el mot que les anomena/ amb més futur[...]”. Això és el que aconsegueix. Això tan difícil: que el vers es torni cos, calfred, olor, vivència.

És l’imaginari de Núria Xicola el que m’encisa. S’enfila per les escales d’una imatge i la regira fins a servir-nos amb delicat gest la més impecable veritat, la del present:”tinc un regust de vida/ que em torna”. Un imaginari escrit amb els cincs sentits a partir  d'imatges que es superposen i multipliquen el sentir i els sentits últims, sempre profunds: de “llibre intern”. És veritablement un do. El do de commoure amb les paraules, el do de transmetre sensacions inesborrables fruit d’ una intensitat poètica poc corrent.

És una gran sort haver trobat aquest poemes, llegir-los sovint, i sentir sempre un alè de mar, de vida. Tancar el llibre, sempre, amb sorra entre els dits i l’interior tremolant com bambú poruc dins el vent. És desolador també pensar en els versos que per culpa del seu traspàs a començaments de 2006, quan tenia només vint-i-set anys, no podrem llegir. Ens queda però:


Agrair una mirada

una veu alçada a temps,
no oblidar res,
aprendre de la soledat
valorar les promeses.
Disfressar les pors
entendre cada senyal.
No buscar tres peus al gat,
ser amic de la distància
buscar un millor amic
gaudir del que t’envolta.
Comptar fins a deu.

XICOLA, Núria. Fins ara. Alella: Ajuntament d’Alella, 2007.

Recomanacions

Congesta de Josefa Contijoch.

A partir de les Lentes il·lusions, vaig sentir que començava com a lectora, a ser partícip d'una mirada que construïa un món. Quan vaig arribar a Congesta tot es va arrodonir perquè aquest món es va fer real i ara tot sovint, hi torno, tot buscant les finíssimes escletxes de llum que s'hi esdevenen de tant en tant. Sempre a hores diferents, és clar. Per tant, per a mi Congesta és un llibre dur, tal com ho és la duresa de la vida, de les pedres; i alhora generós en la seva espiral, en el moviment intern que et du inesperadament cap a l'esperança formulada dins algun vers que passa gairebé sempre, una mica desapercebut : "i menjar prunes a dalt d'un arbre"[...]
La inèrcia d'aquest món (em refereixo a la realitat que d'alguna manera Congesta fixa), malauradament, gairebé mai va cap a la llum... perquè ja sabem que són molts els fils que dirigeixen la nostra realitat més immediata... Però, també, per això hi ha la poesia, hi ha els poetes i les poetes: "T'ho dic/amb el cor a la mà"...

CONTIJOCH, Josefa. Congesta. Barcelona: Edicions 62 (Poesia, 118), 2007.

Recomanacions

La casa amb set butxaques de Nati Soler (Premi Grandalla de Poesia 2008, editat per Pagès editors, 2009).

Aquest llibre per a mi ha representat molt, és fresc, respira per totes bandes, produeix plaer. Aporta llum a on hi ha foscor. Per a mi, La casa amb set butxaques, a banda de tenir un títol extraordinari i de complir del tot les expectatives, és un llibre de denúncia de la submissió que ha patit la dona, de denúncia i de superació. Amb un estil i una qualitat poètica que recorda la complexitat de la prosa de Caterina Albert.

Aquest llibre situa cadascú al lloc que li pertoca. No pot deixar indiferent a ningú.


SOLER, Nati. La casa de les set butxaques. Lleida: Pagès editors (Biblioteca de la Suda; 112), 2009.

Recomanacions

Non si male nunc de Sònia Moll Camboa (V Premi Sant Celoni de Poesia 2007).

Aquest llibre s’inicia amb la següent cita d’Horaci: Non si male nunc/ et olim sic erit: No perquè avui sofreixis/ ha de ser etern el teu dolor.
És aquest el moviment intern d’aquest llibre: el dolor. Però no el dolor i prou sinó el dolor tractat estoicament... El dolor com a fet indefugible de la vida; el dolor convertit en alguna cosa que pot aportar experiència, coneixement, maduresa vital. Un dolor que albira en tot moment la llum.
Per a mi Non si male nunc és bàsicament un recull fet de l’amor i la tendresa perquè està escrit des de la confessió, des de la pèrdua i la seva superació. I és per això que tot el recull destil·la saviesa i profunditat. Destil·la autenticitat.

CAMBOA MOLL, Sònia. Non si male nunc. Barcelona: Viena, 2008.

Recomanacions

Plec de claror de Lala Blay (Premi Josep M. López Picó 2004, Vila de Vallirana).

Llegint Lala Blay m’ha vingut a la memòria aquesta cita : “La vida no és un problema per resoldre sinó un misteri per viure”. I així és com es desenvolupa la vida de membranes, plecs i replecs de llum i de nit en aquest llibre subtilíssim de Lala Blay.
A mi m’han vingut, en llegir-la, versos d’Emily Dickinson, de Felícia Fuster, de Maria-Mercè Marçal, de Sílvia Plath; tal com un bon vi té gust de diferents raïms , d’aigua i de sol, de fusta i de somnis…

La poesia de Lala Blay és múltiple i indestriable tal com un plec de claror.

BLAY, Lala. Plec de claror. Barcelona: Proa (Els llibres de l’Óssa menor; 273), 2005.

Recomanacions

Novetat del mes de juny

Obra poètica de Felícia Fuster, a cura de Lluïsa Julià.

Pels amants i les amants incondicionals de l’alta poesia de Felícia Fuster ara tenim l’oportunitat de tenir-ho tot. Fins ara només es trobaven i amb força dificultats: Postals no escrites, Sorra de temps absent i I encara. Estaven descatalogats des de feia alguns anys i per tant eren introbables: Aquelles cordes del vent, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils, Passarel·les/Mosaiques, Versió original, Poesia japonesa contemporània.

Això vol dir que s’aturarà el tràfic de fotocòpies que durant tots aquests anys han suscitat aquests llibres perquè, per fi, tenim les obres completes d’aquesta autora de valor inqüestionable. Del tot imprescindible.

FUSTER, Felícia. Obra poètica de Felícia Fuster. Barcelona: Proa, 2010.

Recomanacions

Des de l’arrel de Rosa Font, ( Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008).

Recordo La llum primera (“Una veu és la veu de tots aquells que callen,/ la veus dels oblidats, dels qui no tenen veu:/és la teva i la meva./ Un ésser viu és tots els éssers vius”...) i ara llegint Des de l’arrel m’ he retrobat amb la mateixa veu (molt més rodona i molt més complexa). Una veu que eclipsa l’instant i se t’endú gorga avall o arbre amunt...
Rosa Font diu de Des de l’arrel : “he intentat vessar-hi allò que em sembla que forma part de mi mateixa, expressat amb la intenció de crear una forma poètica que arribi al lector amb la màxima autenticitat”.
Com a lectora puc dir que aquesta autenticitat es percep, s’agraeix i es necessita.

FONT, Rosa. Des de l’arrel. Barcelona: Proa (Els llibres de l’Óssa menor; 207), 2009.

Recomanacions

espai

Blaus de Zoraida Burgos, (XXVI Premi Guerau de Liost- Ciutat d’Olot 1992).

He tornat a llegir Blaus, i he tornat a trobar els versos d'un jo poètic que vol i no vol deixar-se veure, d’aquí el subtítol, suposo: Notes per a una autobiografia apòcrifa. Així com Reflexos em sembla un llibre més transparent, diria, Blaus em sembla més críptic. Volgudament críptic, necessàriament críptic, perquè allò que es vol dir no ha de ser de comprensió immediata, sinó de comprensió lenta i profunda, de llarga durada. El poema objectiva una realitat viscuda i ho fa a partir del paisatge, dels objectes... i no sempre vol ser fàcil de desxifrar. El plaer de les imatges creix i quan trobes el sentit, és com ho diria: intermitent, la llum. Com en el darrer vers: “A frec d’ermassos de sol i lluna lenta, s’obstina el cant d’un blues i el camí encès, de sal “.

Blaus: instants de vida, moments d’aigua...

BURGOS, Zoraida. Blaus. Barcelona: Columna (Poesia; 106), 1993.