“UN FIL QUE ENS INDIQUI EL CAMÍ DE TORNADA”

(aproximació a la poètica de Zoraida Burgos)

Ara mateix estic llegint Fue-culpa-del Paraíso, una extraordinària traducció de l’obra poètica d’Emily Dickinson feta a quatre mans per Anna Mañeru Méndez i  María-Milagros Rivera Garretas (extraordinària, perquè respecta la tipografia, la puntuació i el ritme intern de la poesia d’Emily Dickinson; com si no podríem desxifrar les seves petites veritats?) i Absolc el temps de Zoraida Burgos. De vegades penso que la relació que s’estableix entre aquells llibres, que coincideixen en el mateix moment o en el mateix lloc i en la mateixa lectora,  configuren una determinada interpretació que uneix per sempre, amb lligams severs, la vida de cadascú.

Per a mi, llegir Emily Dickinson i Zoraida Burgos en el mateix moment és constatar un seguit de coses: constatar, per exemple, que el nucli de les seves poètiques coincideix. Emily Dickinson escriu en claus secretes perquè hi ha coses que no poden ser desvetllades i  Zoraida Burgos, un segle després, fa el mateix. Així doncs, fer poesia és desxifrar un misteri que torna a codificar-se per tal de no ser evident, superflu, banal. I per què? Cada motiu té la seva època i cada autora la seva necessitat. 

Obro Absolc­-el-temps de Zoraida Burgos, per desena vegada. Les bones lectures són això: una repetida lectura al llarg del temps. Una lectura que no s’acaba mai. Un diàleg intermitent.

“No hi ha interlocutor

que tradueixi els meus mots, tan orfes”.

I constato una evidència dintre la poesia de Zoraida Burgos: aquest viure en la necessitat de saber que potser serà llegida, però i si no és compresa? Aquesta necessitat de buscar-se en el  mirall dels ulls d'una lectora furtiva, d'un lector furtiu. Llegir Zoraida Burgos és entrar al bosc de Maria Zambrano, és il·luminar-se de claror esbiaixada que viu entre fulles i branques. És atrevir-se.

“Escric. O potser amb reescric”.

“(Els llibres proliferen en obscena metàstasi)”.

Zoraida Burgos escriu des del no-lloc/ lloc de la creació poètica (aquest no-lloc s’accentua, en els cas de les dones, penso, per la manca de reconeixement de la genealogia de dones poetes inscrites dintre la genealogia imperant):

“Torno als cinc dies de pausa compartida

de l’exercici d’escriure un text

sense escriptura”.

Però, també sap: 

“ànsia pel dia que ja no podré dir com sóc què penso

què vull això em dol

t’estimo penso en tu

m’agrada viure... “

No dir del tot és un risc, també. Una pèrdua. Però l’autora tria.  Com si no amb llenguatge es pot retrobar el goig d’un present que no tornarà mai més? Zoraida Burgos torna i retorna, sempre que pot, al desig, el desig de sentir-se viva, la pell; hi ha res més cert que allò viscut a flor- tacte de pell? Hi ha cap més veritat?

“No hi ha noms sota el pes d’aquell somni,

era envit i plaer i  era viure.

El temps s’aturava a fora, i el futur.

I l’olor de l’herba ofegada que creix en els prats negats

on es fon l’horitzó enllà dels límits,

on es fon fins i tot el plaer.

s’estén l’ombra, el reflex indulgent que avui respiro”.

La sensualitat dels versos de Zoraida Burgos subjuga absolutament:

“estimar-te un moment sense futur ni història,

(...)

intentar un amor a flor de pell, un punt i a part,

- cendra o buit, pluja, vent, sol, nit, cristall

música o fum, instant o eternitat”

On quedarà si no allò viscut, on si no en el poema?

“Era el riu i el corrent que feien sonar els còdols.

I era el canyar, i el llot, i les arrels dels àlbers,

i l’aigua desbarrada que engoleix el soldó i despulla i descarna.  

I els tamarius, que freguen tatuatges,

filigrana carnal sobre la pell, tan jove.

I era l’ olor. L’olor de fang,

d’humit, de llac, de llims,

de rònec, de desig.

I era l’aigua, i el somiar,

i el món immens, i tot era obert i tot era possible.

I la mirada horitzontal desconeixia els límits.

I el temps era el·líptic i tenia dos eixos”.

El temps és fràgil. La poeta és temps. Per això absol el temps i s’hi absol. Malgrat la nostàlgia, malgrat la dissolució absoluta d’allò viscut: “Tan sols les veus em fugen”. Sabent que :“És circular el temps del propi enyor”. I malgrat tot, acceptació dels límits, acceptació de les normes del joc. Acceptació, de la mort, doncs:

“No hi ha paraules per encobrir l’abisme,

redimir les certeses,

per negar l’enigmàtic avenc al final de la ruta”.

“El meu temps personal s’escurça”.

  

La poesia de Zoraida Burgos dispara cap al paisatge però deixa el cos sense vida, enrere.  M’atreviria a dir que Zoraida Burgos fa molt de temps que va aprendre  a ser en el paisatge, a diluir-se en el paisatge per a poder ser i dir, en absoluta llibertat, i les paraules en són l’ànima:

“La tija vermella del sosar, sadoll de sal,

sangonós, rovella el paisatge, la llacuna.

A dues passes, el brogit fredós de la mar

ofega la cridòria, deliri, dels flamencs.

S’encén la tarda, els rojos,

lentament”.

Aquí s’inicia el final del trajecte, del llibre, allà on ens vol dur veritablement: la dissolució absoluta del jo amb el seu paisatge. Que és sinó el jo un paisatge més dins la memòria? I la vida, un plec més d’aquest paisatge?

“L’estiu aviva la resina dels pins. És sal.

La llum dels espadats

envermelleix l’escuma de les ones”.

Per què es dissol en el paisatge, literalment? Perquè Zoraida Burgos persegueix el present dels verbs: l’aquí i l’ara.  Ànima d’haiku d’aquests poemes que formen part de “Jardins oberts”. D’aquests poemes que ens duran fins als “Límits”:

“L’ombra s’allarga

em defuig i s’allunya.

On els inicis?”

L’haiku, la màxima estilització possible d’un discurs ben travat, tanca aquest paisatge constant on Zoraida Burgos ens porta: un paisatge on el temps, tan fràgil, és absolt. On el desig ens mareja i la vida pampallugueja dintre una sensualitat elegant i sonora.

Però ho sabem, ens ho ha dit la poeta: “com és exacte el silenci”. El silenci d’Emily Dickynson  (sort de les lectures de les curadores citades al principi de l’article), el silenci de Zoraida Burgos, el silencis de les poetes que ens han precedit, els silencis d’ara, els silencis que vindran... cal no perdre el fil que ens indiqui (sempre) el camí de tornada. El fil és la poesia: la d’Emily Dickynson, la de Zoraida Burgos. Saber llegir la poesia com un salm. Hem de poder tornar.

“La flaire dels buscalls,

sense flors ja, enganxosos,

s’escampa sobre el camp, vora el forn.

Fa calor.

Inhalem l’espesseïda olor,

en fem un salm,

un fil que ens indiqui el camí de tornada.”

El  trajecte acaba amb aquest respecte absolut del paisatge: la poeta s’hi fon. Com la veritable ànima  de  l'haiku es fon en el paisatge i ens porta: als inicis, al desig, al to exacte, al ritme curull de veritable vida viscuda al límit, als marges, des de les vores. Per si de cas, per si algú s’erra, ens deixa: “un fil que ens indiqui el camí de tornada”, per si de cas algú s’erra, ens deixa el camí de tornada: del tacte, dels sentits a flor de pell, de la raó intuïda, de la veritat viscuda. El nom exacte de l’amor. Tal com va fer Emily Dickinson:

En Amaneceres como estos – nos separábamos-

En Mediodías como estos – ella se levantaba

Aleteando primero – luego más firme-

Hacia su bello reposo.

Morns like these – we parted.

Noons like these – she rose

Fluttering first – then firmer-

To her fair repose. 

Fragment del poema “En Amaneceres como estos – nos separábamos” escrit per Emily Dickinson i dedicat a Susan Huntington Dickinson, esposa del seu germà. Poema  reproduït per Susan al final de l'emotiva necrològica que va  dedicar a la poeta, en el dia de la seva mort; una manera totalment literal de tancar el cercle.

Nota: tots els poemes citats, menys el darrer,  pertanyen al llibre Absolc el temps de Zoraida Burgos. 

Sense alè és una història d'amor tallada amb la dalla de la mort. Aquest fet, injust i tràgic ocorregut fa anys, no és una excusa, només, per fotografiar un moment determinat d’un país determinat, sinó el moment interior ple de certeses que va fer trontollar tota una veritat personal. Suposo que era imprescindible: indagar, comprendre, dir-se... perquè l'amor ja ho té això, l'amor entès en el sentit més ampli possible, l'amor: necessita diàleg i temps. I en aquest cas la vida va estroncar el temps i el diàleg. Va estroncar l'amor.

Aquest mur de silenci entre A. A. i J. C. m'ha atrapat des del principi fins al final, i a mi, és el que m'ha interessat més i és el que m'ha fet entendre, inclús: aquells fets més objectius de la vida d'un país que s'esdevenen en la protagonista.

El ritme és trepidant. El discurs és impecable. La història és com la mateixa vida: una calidoscopi, un mirall fragmentat.

Sense alè, literalment: pel ritme, per la gravetat dels fets, per l'impacte en la vida de l'amiga que es queda. Per l'amiga que es queda com a a únic testimoni d'allò que s'ha esdevingut. D'allò que s'ha sentit. Sense alè: dels anys que s'ha tardat a poder-ho dir. Dels anys que s’ha trigat a compartir-ho perquè, ara sí, l'amor  torni a esdevenir: amb totes les seves preguntes, amb algunes respostes. Perquè una història estroncada, tant si és personal com si és col•lectiva, amaga sempre un misteri que cal explicar com sigui.

M'agrada que es doni importància a la intimitat, a la veritat subjectiva i aquesta es lligui i es relligui amb les veritats històriques que no ens han dit del tot (perquè la història tendeix a ordenar-ho tot i molt) i ja sabem que tota veritat és un conjunt de fragments: de vegades inconnexos.

Hi ha una honestedat que es fa palesa en tot el text: com s'explica, des d'on s'explica, com es conta aquesta història-d'històries; aquesta honestedat em fa sentir una profunda admiració. Sobretot, perquè jo aquí, hi veig una manera de fer, d'explicar: molt femenina. És precisament el to de confidència, de no voler dir veritats absolutes: que em captiva com a lectora. Perquè llavors sí que es fa creïble que estem parlant de coses importants i reals. El discurs de sempre: l'oficial, està massa devaluat; és únic, unidireccional i només per això, ja transmet falsedat.

Necessitem noves maneres per a noves necessitats. I Sense alè compleix totes les expectatives que jo podia imaginar-me: aquí és la ficció que es supedita a la veritat viscuda, a la veritat personal (tenint en compte que allò personal i allò col•lectiu es confonen).

Sense alè és un text entre: la mort i la vida, la poesia i la prosa, el silenci i la paraula. Un text entre, fragmentat, dens i múltiple. Absolutament original en la forma, i en el ritme. El ritme impecable de la prosòdia t’atrapa. Et deixa sense alè fins al final. Perquè fins al final, el text, no respira. I nosaltres tampoc.


Contijoch, Josefa. Sense alè. Edicions 1984. Col·lecció: Mirmanda, nº 96. Barcelona, 2012.
Premi Ciutat de Barcelona, modalitat de Literatura catalana, any 2013.

Joana Raspall: la paraula al servei dels altres!

Tinc aquesta sensació. Sempre l’he tinguda, cada vegada que he llegit la poesia de Joana Raspall: les paraules al servei dels altres. Les paraules trobades, escrites per ser donades, per fer entendre el món, per dir als infants grans i petits: “Ei! La poesia és a tot arreu! La veieu?”

Vint anys i setze llibres dedicats exclusivament a aquesta tasca.

El rigor formal aplicat al descobriment del món dels més petits, de les més petites. La constància i l’obstinació a cada vers. Aquesta consciència d’estar al servei dels altres, d’aportar un granet de sorra extens com un desert, a la societat i a la cultura d’aquest país que ella va veure esmicolar-se.

Tensar amb la corda de la poesia, entesa en els sentit més tradicional, per dir els rèptils, i les flors, i els noms dels arbres i dels mamífers, el nom de tot allò que ha de ser anomenat per primera vegada pels infants, que veuen el món, tal com l’autora, meravellant-se per primer cop.

I ara, de sobte, la valentia de sumar amb allò que s’ha fet. De multiplicar-se, de mostrar, com en som de polièdriques, les persones. La valentia de dir i la meravella (no gens fàcil donada la modèstia de l’autora) de posar, també, la paraula, al servei de si mateixa! De ser-ne, per fi, “avara”!

I deixar que entrem, mentre ens dóna la mà, al seu Jardí vivent, al seu món quotidià i a la seva saviesa, difícil de trobar. Un llibre generós per als lectors i les lectores i un llibre generós també en aquesta manera de fer poesia, diferent i complementària a si mateixa, ocupant-se d’allò que ens costa més: la mort, per exemple; i dir-nos, a la manera del “Cant espiritual” de Maragall, que cal “Des-ésser”.

Un llibre fet dels paranys vitals de la vida adulta. Un llibre per aquells nens i nenes que ens hem anat fent grans!

He llegit aquest Jardí vivent d’una tirada i m’he sentit feliç de veure que Joana Raspall ha estat valenta; valenta perquè no hi ha cap veritat, tal com diu Maria Oleart, que no tingui set cares, i la veritat de Joana Raspall també en té set, de cares. I ella ha tingut la gosadia de mostrar-nos-les totes.

RASPALL, Joana. Jardí vivent. Vilanova i la Geltrú: El cep i la nansa (Càlida riba; 11), 2010.

"Vas ser nucli, origen del poema"

El dia 23

El dia 23 de desembre de 2009 vaig anar a la Biblioteca de Catalunya per llegir D'amors, d'enyors i d'altres coses i Reflexos. Feia temps que els buscava i no els trobava ni a cap llibreria, ni tampoc a cap biblioteca pública. Com pot ser que no tinguem accés a l’obra poètica de Zoraida Burgos?
Jo ni tan sols sabia que a la Biblioteca de Catalunya pots trobar tots els llibres que es publiquen a Catalunya i a Espanya, perquè com a mínim un exemplar queda registrat en aquesta biblioteca així que veu la llum. Em vaig prendre l'experiència com un viatge doble: des del barri de Gràcia, a Barcelona, barri on visc, fins al centre, al carrer Hospital; i també com un trajecte interior ( que és el que de fet és la poesia). Vaig esperar l'arribada dels llibres que venien del dipòsit com qui espera aigua i té set. Mitja hora justa i els llibres eren damunt el taulell [...]

Per veure l'article complet cliqueu l'adreça següent:

http://www.box.net/shared/sbces1mjxt

Temps difícils per a l'haiku!

Recordo que un dia, ara fa uns quants anys, vaig descobrir a la revista“El paseante” un article d’haikus elaborat per Octavio Paz que em va canviar considerablement. A l’article s’explicava una anècdota que m’ha quedat impresa a la memòria des d’aquell dia. Un alumne explicava al seu mestre la incapacitat per poder fer un haiku sobre el bambú. El mestre li contestava: “per escriure sobre el bambú t’has de tornar bambú”.
La creació d’un haiku és una experiència que transforma i ha de transformar primerament, a la persona que el crea i, segonament, a la persona que el llegeix. És una experiència de l’ànima indissoluble de l’experiència objectiva: les fuetades del bambú en el buit, quan fa vent.
És també una acte de comunicació del tot altruista en el sentit que qui l’escriu ja en coneix la revelació vital.
El que el mestre demanava al seu alumne era el coneixement absolut sobre el bambú: no pas si era groc, allargat o gruixut. Sinó què és el bambú en si mateix. El fet de ser bambú diferenciat del fet de ser una rosa o ser aigua o ser tigre. I alhora, expressava, amb molta contundència, una idea sobre el coneixement, ben diferenciada de la nostra tradició: sabem de la cosa quan deixem de ser home, dona... i ens tornem bambú o rosa o aigua. Coneixem quan fem l’acte d’oblidar qui som. Un haiku, doncs, no és un acte estètic en si mateix, sinó una experiència en si mateixa que aporta un coneixement profund de les coses. I no pas per això exempta de bellesa.
Tanmateix, el que ens diu un haiku sovint ens pot deixar indiferents, si no som lectores i lectors assidus, perquè simplement ens diu quelcom que s’esdevé:

A la muntanya
la cascada que cau
esdevé un drac
(adaptació d’un haiku de Teiichi)

O un de ben conegut:

La bassa vella
una granota hi salta
xarbot de l’aigua.
(adaptació d’un poema de Matsuo Basho)

Tanmateix, el que compta és on s’esdevé: no només a la muntanya o a la bassa vella sinó en una mateixa i en un mateix. L’haiku és una experiència, i com tota experiència ens modifica. La bellesa, doncs, d’un haiku és aquell tros de certesa que hem pogut tocar amb els dits. Aquell rastre en el gest.

Quan Felícia Fuster diu:

El mar engrossa
l’olor d’encens pels arbres
Sóc una branca.


No diu de la branca. Ella és la branca.

La transformació és l’ànima de l’haiku.

Un haiku és quelcom que és, que tothom ha vist o pot veure, sobretot perquè és una realitat objectiva: passa un ocell. Però al mateix temps és l’experiència buidada d’altres interrupcions. És una realitat suspesa. Tot això sotmès, és clar, a unes restriccions mètriques que no fan, sinó potenciar la brevetat de síntesi que demana l’haiku, per evitar tota descripció, tota retòrica... l’haiku esdevé, de fet, cada vegada que el llegim i esdevé en nosaltres, modificant-nos i embellint-nos l’ànima.

Temps difícils per a l’haiku!