Fins que es faci de nit
o de dia


desembre/2012


Tenim
un mar
a dins:

les onades

se’ns enduen endintre,

on som una gota d’aigua

dins un univers que es belluga;

on el vent ens pentina

i ens alça i ens deixa caure,

i ens guia i ens regira.

De vegades,

les onades

ens duen a la vora

de la sorra:

i anem i venim

sense aturador,

només girem:

fins que no se sap com,

ens plantem, unes hores,

sobre el sol de l’arena,

una estona,

per comprendre

el repòs i la calma

abans

no tornem

salvatges

a perdre’ns de nou.

Anomenar les coses.

      Czesław Miłosz     

Com escriure

l’ombra

de l’ocell

sense nom

que ha volat per dintre meu?

Quin nom posar-li?

Encara sento

la polseguera

de les ales

dins la foscor intensa.

Hauré d’encendre  el llum,

escombrar una mica,

hauré de veure

on és cada cosa.

Quin és el seu lloc.

Obrir les finestres.

Aixecar les persianes.

I agrair

aquest cel d’ara,

la lleugeresa d’un núvol

que passa,

el sol vermell

d’hivern,

a la cara.

Va nevar.

La neu m’arribava

als genolls.

Era feliç?

No vaig anar a col·legi.

El cigar del papa cremava.

Vam fer un volt

per la placeta,

de sota casa.

Deixàvem rastre:

com els llimacs.

Tot  semblava excepcional

i ho era.

Aquella llum.

No era inconcreta.

Càlida com un foc.

Gelada com una vritat.

Sort dels dies.

Quan em besis,

besa’m tota.

Tinc por,

sóc jo aquesta fressa?

Res més, no em cal,

puc ser feliç

arraulida com  una fulla,

al marge d’aquest camí.

Hi ha dues fileres de xiprers,

oliveres, alzines, pins.

No és el meu paisatge

però s’hi ha tornat.

Podria morir

a sota d’una ombra,

sense pressa.

Després d’un dia clar.

Però m’estimo més

besar-te

una estona més.

Fins que

es faci de nit

o de dia.

Això, tant li fa.

Fa sol. Un sol exacte.

Cauen les ombres pels terrats.

Lentes, com gats mandrosos,

que s’estiren i es repleguen,

que es llepen la llum

vora un racó de foc.

Viure com les bèsties

sense records irrellevants.

Llepar-nos el sol i el foc de la pell

i morir havent viscut:

aquella lleugeresa del pes de l’ànima

que s’enretira. 

Vista amb un gra de sorra.

        Wislawa Zymborska

Encara

no entra

la llum d’aquesta cambra

dins la foscor primera:

la del poema.

És resseguir

paraules:

per comprendre.

Com quan ens vam trobar

al costat del metro,

i no sabíem reconèixe’ns.

És reconèixer.

La llum primera

d’uns ulls cecs,

acabats de néixer.

La veritat cou

però ens ajuda

a sobreviure.

De totes les coses

menudes, la que més m’agrada

és un gra de sorra

dins una mà ben buida.