dijous, 30 d’octubre del 2008

Temps difícils per a l'haiku!

Recordo que un dia, ara fa uns quants anys, vaig descobrir a la revista“El paseante” un article d’haikus elaborat per Octavio Paz que em va canviar considerablement. A l’article s’explicava una anècdota que m’ha quedat impresa a la memòria des d’aquell dia. Un alumne explicava al seu mestre la incapacitat per poder fer un haiku sobre el bambú. El mestre li contestava: “per escriure sobre el bambú t’has de tornar bambú”.
La creació d’un haiku és una experiència que transforma i ha de transformar primerament, a la persona que el crea i, segonament, a la persona que el llegeix. És una experiència de l’ànima indissoluble de l’experiència objectiva: les fuetades del bambú en el buit, quan fa vent.
És també una acte de comunicació del tot altruista en el sentit que qui l’escriu ja en coneix la revelació vital.
El que el mestre demanava al seu alumne era el coneixement absolut sobre el bambú: no pas si era groc, allargat o gruixut. Sinó què és el bambú en si mateix. El fet de ser bambú diferenciat del fet de ser una rosa o ser aigua o ser tigre. I alhora, expressava, amb molta contundència, una idea sobre el coneixement, ben diferenciada de la nostra tradició: sabem de la cosa quan deixem de ser home, dona... i ens tornem bambú o rosa o aigua. Coneixem quan fem l’acte d’oblidar qui som. Un haiku, doncs, no és un acte estètic en si mateix, sinó una experiència en si mateixa que aporta un coneixement profund de les coses. I no pas per això exempta de bellesa.
Tanmateix, el que ens diu un haiku sovint ens pot deixar indiferents, si no som lectores i lectors assidus, perquè simplement ens diu quelcom que s’esdevé:

A la muntanya
la cascada que cau
esdevé un drac
(adaptació d’un haiku de Teiichi)

O un de ben conegut:

La bassa vella
una granota hi salta
xarbot de l’aigua.
(adaptació d’un poema de Matsuo Basho)

Tanmateix, el que compta és on s’esdevé: no només a la muntanya o a la bassa vella sinó en una mateixa i en un mateix. L’haiku és una experiència, i com tota experiència ens modifica. La bellesa, doncs, d’un haiku és aquell tros de certesa que hem pogut tocar amb els dits. Aquell rastre en el gest.

Quan Felícia Fuster diu:

El mar engrossa
l’olor d’encens pels arbres
Sóc una branca.


No diu de la branca. Ella és la branca.
La transformació és l’ànima de l’haiku.

Un haiku és quelcom que és, que tothom ha vist o pot veure, sobretot perquè és una realitat objectiva: passa un ocell. Però al mateix temps és l’experiència buidada d’altres interrupcions. És una realitat suspesa. Tot això sotmès, és clar, a unes restriccions mètriques que no fan, sinó potenciar la brevetat de síntesi que demana l’haiku, per evitar tota descripció, tota retòrica... l’haiku esdevé, de fet, cada vegada que el llegim i esdevé en nosaltres, modificant-nos i embellint-nos l’ànima.
Temps difícils per a l’haiku!