M'he llegit Creixen malgrat tot les tulipes, de Sònia Moll Gamboa. És un llibre que t'atrapa: el despullament és tan de veritat, tan poèticament cert, que les certeses-experiències són cops de puny de consciència múltiple: de sis sentits, perquè sempre n'hi ha un d'ocult. De saviesa vital. Jo hi veig una generositat estranya, única. No tothom s'atraveix amb la veritat personal. S'ha de ser molt valenta!

Amb una forma absolutament particular, íntima, subjectiva, que trascendeix les proses més exclusives. Cal dir-ho: amb un estil també, únic. D'una elegància emocional sense precedents.

Aquest text viu al límit, allà on prosa i poesia es miren cara a cara. I és cíclic: com la vida, com el record, com el desig, com la mort.

Fins que es faci de nit
o de dia


desembre/2012


Tenim
un mar
a dins:

les onades

se’ns enduen endintre,

on som una gota d’aigua

dins un univers que es belluga;

on el vent ens pentina

i ens alça i ens deixa caure,

i ens guia i ens regira.

De vegades,

les onades

ens duen a la vora

de la sorra:

i anem i venim

sense aturador,

només girem:

fins que no se sap com,

ens plantem, unes hores,

sobre el sol de l’arena,

una estona,

per comprendre

el repòs i la calma

abans

no tornem

salvatges

a perdre’ns de nou.

Anomenar les coses.

      Czesław Miłosz     

Com escriure

l’ombra

de l’ocell

sense nom

que ha volat per dintre meu?

Quin nom posar-li?

Encara sento

la polseguera

de les ales

dins la foscor intensa.

Hauré d’encendre  el llum,

escombrar una mica,

hauré de veure

on és cada cosa.

Quin és el seu lloc.

Obrir les finestres.

Aixecar les persianes.

I agrair

aquest cel d’ara,

la lleugeresa d’un núvol

que passa,

el sol vermell

d’hivern,

a la cara.

Va nevar.

La neu m’arribava

als genolls.

Era feliç?

No vaig anar a col·legi.

El cigar del papa cremava.

Vam fer un volt

per la placeta,

de sota casa.

Deixàvem rastre:

com els llimacs.

Tot  semblava excepcional

i ho era.

Aquella llum.

No era inconcreta.

Càlida com un foc.

Gelada com una vritat.

Sort dels dies.

Quan em besis,

besa’m tota.

Tinc por,

sóc jo aquesta fressa?

Res més, no em cal,

puc ser feliç

arraulida com  una fulla,

al marge d’aquest camí.

Hi ha dues fileres de xiprers,

oliveres, alzines, pins.

No és el meu paisatge

però s’hi ha tornat.

Podria morir

a sota d’una ombra,

sense pressa.

Després d’un dia clar.

Però m’estimo més

besar-te

una estona més.

Fins que

es faci de nit

o de dia.

Això, tant li fa.

Fa sol. Un sol exacte.

Cauen les ombres pels terrats.

Lentes, com gats mandrosos,

que s’estiren i es repleguen,

que es llepen la llum

vora un racó de foc.

Viure com les bèsties

sense records irrellevants.

Llepar-nos el sol i el foc de la pell

i morir havent viscut:

aquella lleugeresa del pes de l’ànima

que s’enretira. 

Vista amb un gra de sorra.

        Wislawa Zymborska

Encara

no entra

la llum d’aquesta cambra

dins la foscor primera:

la del poema.

És resseguir

paraules:

per comprendre.

Com quan ens vam trobar

al costat del metro,

i no sabíem reconèixe’ns.

És reconèixer.

La llum primera

d’uns ulls cecs,

acabats de néixer.

La veritat cou

però ens ajuda

a sobreviure.

De totes les coses

menudes, la que més m’agrada

és un gra de sorra

dins una mà ben buida.

Complicitats

Secció on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.

Dins d’Es perd el senyal (2012), de Joan Margarit.

Una dona gran

Ha llegit totes les novel·les

que parlen de parelles o de mares i filles.

Novel·les d’amor, doncs.

No creu ni en l’ombra de cap déu,

no creu en res enllà de les persones.

Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,

m’escolta i s’entristeix. M’he adonat

com la desitjo encara, però ella

té el meu amor lluny de la passió,

potser per tanta mort, per una vida

plena però difícil: a vegades

brutal de plenitud. No l’he entès prou

i no sé prou el que ella ha entès de mi.

Però hi ha una emparança per als dos.

I tinc un privilegi: duc escrit

en la mirada el seu poema.

Jo no sabria escriure’n cap així.

He de confessar que cada vegada que llegeixo altra vegada aquest mateix poema sento, per dins, multiplicada per mil una trena d’emocions ben contradictòries. Per una banda és el poema d’amor més bonic que he llegit mai, i per altra banda és el poema d’amor no escrit més bonic que hagi llegit mai. 

Per a mi, aquest poema parla del poema no escrit que tantes dones han dit i s’han dit en silenci, i també, i almenys a mi em sembla indestriable una cosa de l’altra, parla del poema escrit que han anat teixint i teixint diferents dones poetes al llarg de la història per tal que la realitat no es desdibuixi. Un poema-trena , podríem dir-ne, que ha omplert de silencis i d’incomprensió els giravolts anímics entre homes i dones. I d’això parla el poema: de la incapacitat d’escriure aquest poema no escrit, de la incapacitat d’escriure des d’ella. 

Poema sabut, intuït, però, no pas escrit. Tal com La figura del tapís de Henry James: figura o poema escrit i dit, però ni escoltat ni comprès. 

Davant d’un poema honest, i consegüentment, davant un poeta honest: des d’Estació de França, passant per Joana, Cartes a un jove poeta, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Misteriosament feliç i ara: Es perd el senyal (en l’ordre que els he anat llegint), no puc sinó agrair-ho, agrair la mirada, la mirada i el poema. 

Recomanacions

 Tres motius per llegir  La casa de la compassió, d’Eugénia Vasconcellos:

no faig res

em lliuro a la vida

perquè esdevingui en mi

 Fragment del poema: “Visc aquí”

Vasconcellos, Eugénia. La casa de la compassió. Traducció: Carlos Duarte i Mireia Vidal-Conte. Edicions Curbet. Col·lecció: Vincles, nº 10. Girona, 2012.

Bri

Les basses i les pedres

febrer/2012

    

                                                     a partir d’una conversa amb Isabel Banal

Sé

que aquí

el temps

ens guanya.

Sé que allà

la vida és

com un passeig

a mitja tarda.

Sé que aquí

la vida és un remolí

que se t’endú i et perd.

Sé que allà

la lentitud et gronxa

i les presses s’ofeguen

a dins de les basses.

Sé que aquí

no hi ha temps

ni per  ploure

i que tot és sec

perquè la velocitat

ho eixuga.

Sé que allà

la humitat

et bressa,

la tristesa és de pluja

i els camins

són tots

colgats de fulles.

Però jo

ja no sóc

ni d’aquí

ni d’allà

i visc

entre

com aquesta branca

que

és  mig de l’aire

mig de l’aigua.

 

Del desig de llavors

recordo

la olor dels teus cabells,

el teu somriure salvatge

i el berenar que em donaves

quan et venia a visitar.

Sentir

com es trenquen

els vidres de les fulles

sota els peus nus.

L’hivern

a Olot

no perdona.

Deixar que el fred

sigui fred i prou

i tornar ben sola

pel camí dels anys

amb l’escalfor

de qui sap

que ha cremat

tota la fullaraca del cor.

Voldria tornar-hi.

Ser feliç

en aquest indret

que m’ha vist néixer i créixer.

Sé que tots els arbres vius

del rec que travessa la moixina

em recorden.

Quan tota la tristesa se m’enduia

avall,

ells em deixaven les arrels.

I així, a poc a poc, sense saber-ho,

vaig començar a ser d’algun lloc.

Jugar encara

amb la Judith.

Viatjar ben dreta

pel record.

Tocar les fulles amb les mans

I sentir el risc i el vell girar

de les bicicletes i les rodes,

ser com les ombres i la llum,

contradictòries i felices

(entre les fulles i les branques)

sobre el quitrà dels primers anys.

L’esperança

és una oreneta que travessa

el cel

de maig

i ens diu xisclant

que ja ha tornat.

                                                                  per a E.

El teu nom me’l repetia

una vegada darrera una altra.

Com un psalm.

Ho teníem tot

perquè no ens calia res.

Però vam néixer massa aviat.

I tu vas morir massa d’hora.

Ara visc

arrapada al present

com una nàufraga

a un tronc.

Amb esperança.