Versadona

Versadona

Versadona neix de la il·lusió de descobrir el món que ens envolta a partir de la mirada de les dones poetes. Diàlegs interromputs al llarg de la història, converses silenciades, saviesa censurada. Sorgeix de la il·lusió de crear lligams solidaris que continuïn teixint aquest tapís que durant segles ha estat un enigma pels sentits. Invisible, però, existent. Versadona sorgeix de la il·lusió de desenterrar una genealogia de dones poetes que beuen les unes de les altres, primerament per adquirir veu pròpia dins un món majoritàriament masculí. I, segonament, per existir en femení. Aire nou, aire que es renova i ens renova. Aire que ens porta paraules noves per a vides singulars, personals, intransferibles, úniques, necessàries.

Joana Creus (Barcelona, 1924)

Joana Creus (Barcelona, 1924)

Joana Creus (Barcelona, 1924)

Joana Creus (Barcelona, 1924)

Recita el recull de vint-i-un haikus titulats Haikus de primavera, premi dels Jocs Florals octubre de 2008 de Torroja del Priorat.

Joana Creus (Barcelona, 1924)

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957)

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957)

Recita el poema "Tots els mars", "Gilgames parla a Enkidu", el "Ritme del sol" i "Passeig" del llibre la Llum primera, Premi Festa d'Elx 2004, editat l'abril del 2005 a la Col·lecció Poesia 3 i 4.

Rosa Font recita el poema "Respirar", "Paraula", "Aigua d'estiu","Núvols", "Pell"i "Inici" del seu darrer recull poètic: Des de l'arrel , que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008, i que va sortir editat el març del 2009 per Edicions Proa.

Les mitges

col·lectiu libèl·lula

El col·lectiu libèl·lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s’entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.

Teixeixo cortines d'aire (Premi Alella a Maria Oleart, 2009)
Teixeixo cortines d'aire
Teixeixo cortines d'aire
Teixeixo cortines d’aire
per a temps difícils.
Hi brodo pensaments llargs
i instants que s’eixamplen:
Lisboa et neda dins els ulls.
Hi teixeixo noms que no sé
que he sentit sempre.
Per dreçar el sentit
dels mots que ens han dut
fins a tanta desolació,
calen mots ben comuns.






És el moment de pedalar
amb rodes d’infantesa
pel viarany. I sentir el fang a la pell
i l’aigua pels genolls, regalimant.
És el moment del sol de la il·lusió
brillant a les pupil·les d’ulls badats.
D’olor d’herba tallada pel rails guspirejant.
És el moment de rodar amb la roda
com una bicicleta, sense destí ni port,
només camí. Girant.





Les faroles enceses
i tota la nit negra de la vida
concentrada en la llum que escalfa:
mosquits, escarabats i llagostes.
És un espectacle sorprenent
quan tens vuit anys i el món
et descobreix a poc a poc
petits misteris: que la llagosta,
ales enceses de color verd, vola!
I que les ales serveixen per fugir de tot.






(a Clementina Arderiu)

La mort ha fet berruga,
i semblen tots els geranis florits d’eternitat,
sura un núvol dins l’aire i un raig de llum
calent, va vencent l’ombra d’un arbre.
Passen dos o tres estornells i una oreneta
amb el bec tancat. La primavera s’ho mira
i sembla aquest dia un llarg dia de pau.







Sol a les mans

(Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m’assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.

Montserrat Abelló)

S’ha fet de dia.
El sol retalla
amb tisores de llum
cases i carrers.
Dorms.
Sura dins la cambra,
t’embolica els ulls
i els cabells
aquest fil de seda
invisible
que lliga les estrelles
amb les fulles.
No sabran mai les ombres
que es capgiren
sota les parpelles cegues,
quant de sol
que ens cap dins de les mans.









( A les dones que perseveren
i escriuen.
Especialment a Joana Creus)


Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda
quan ni la pressa pesa
i s’esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d’esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s’aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.





Dona mare

(Ara que tens el nom d'absència

i la forma del buit...

Maria Beneyto )

Aquest mar lent.
I el seu vaivé.
Constant.
O ràpid.
De furioses onades.
Que no perdona.
Ni objectes ni records.
Que tot ho engoleix.
Matriu del món.
Aigua que regalima en cada cosa.
I de cada cosa.
Fuig.
I sal.
Sal del món.
Que cura les ferides.
I les llepa.
Amb llavi obert.
Mare.






(A contra-llum, a contra-llei...

Maria-Mercè Marçal)

Vinc pel camí tortuós de ponent.
Passo pel camí que es regira
com serp o sargantana. La sargantana
reneix, la serp no.
Passo per sota la figuera
buida de fruits. Som a l’hivern.
Cada branca té un nom.
Em distreu el blat que creix, tan verd.
Se m’endú cabells i pensaments, el vent.
El sol es capgira i en aquest punt d’ombra
sé viure a contrallum.

Blanc és oblit, 2007. (Premi Editorial Montflorit, 2009)
Oblit
Oblit
Oblit

El meu món és dins
quatre parets blanques.
Cada any les pinto de blanc.
Blanc és oblit.



La llarga nit de l’absència
ha començat. Cap passat
val l’esforç de la memòria:
cauen flors seques i grogues
de les branques dels meus braços.
Incinero records.



Fins a trobar-te
he recorregut el laberint
del dolor: portes tancades,
rellotges aturats, rovell i ossos,
dreceres inexistents, foscor
i túnels, llargs cinematògrafs
aturats en una alarmant i repetida
imatge inexistent. El país
de les meravelles sense els ulls
d’Alícia.




S’obren i es giren
fins a fer-se nit.
Quan el dia es plega
la nit es bada. És així.
Els cels es giren
i el dolor s’oblida.



Encauar el cos
al niu dels ocells.
Protegir l’escalfor.
Créixer amb el cor.
Confiar en l’atzar.
Volar sense ales,
capgirar l’horror.

Temps difícils per a l'haiku!

Recordo que un dia, ara fa uns quants anys, vaig descobrir a la revista“El paseante” un article d’haikus elaborat per Octavio Paz que em va canviar considerablement. A l’article s’explicava una anècdota que m’ha quedat impresa a la memòria des d’aquell dia. Un alumne explicava al seu mestre la incapacitat per poder fer un haiku sobre el bambú. El mestre li contestava: “per escriure sobre el bambú t’has de tornar bambú”.
La creació d’un haiku és una experiència que transforma i ha de transformar primerament, a la persona que el crea i, segonament, a la persona que el llegeix. És una experiència de l’ànima indissoluble de l’experiència objectiva: les fuetades del bambú en el buit, quan fa vent.
És també una acte de comunicació del tot altruista en el sentit que qui l’escriu ja en coneix la revelació vital.
El que el mestre demanava al seu alumne era el coneixement absolut sobre el bambú: no pas si era groc, allargat o gruixut. Sinó què és el bambú en si mateix. El fet de ser bambú diferenciat del fet de ser una rosa o ser aigua o ser tigre. I alhora, expressava, amb molta contundència, una idea sobre el coneixement, ben diferenciada de la nostra tradició: sabem de la cosa quan deixem de ser home, dona... i ens tornem bambú o rosa o aigua. Coneixem quan fem l’acte d’oblidar qui som. Un haiku, doncs, no és un acte estètic en si mateix, sinó una experiència en si mateixa que aporta un coneixement profund de les coses. I no pas per això exempta de bellesa.
Tanmateix, el que ens diu un haiku sovint ens pot deixar indiferents, si no som lectores i lectors assidus, perquè simplement ens diu quelcom que s’esdevé:

A la muntanya
la cascada que cau
esdevé un drac
(adaptació d’un haiku de Teiichi)

O un de ben conegut:

La bassa vella
una granota hi salta
xarbot de l’aigua.
(adaptació d’un poema de Matsuo Basho)

Tanmateix, el que compta és on s’esdevé: no només a la muntanya o a la bassa vella sinó en una mateixa i en un mateix. L’haiku és una experiència, i com tota experiència ens modifica. La bellesa, doncs, d’un haiku és aquell tros de certesa que hem pogut tocar amb els dits. Aquell rastre en el gest.

Quan Felícia Fuster diu:

El mar engrossa
l’olor d’encens pels arbres
Sóc una branca.


No diu de la branca. Ella és la branca.

La transformació és l’ànima de l’haiku.

Un haiku és quelcom que és, que tothom ha vist o pot veure, sobretot perquè és una realitat objectiva: passa un ocell. Però al mateix temps és l’experiència buidada d’altres interrupcions. És una realitat suspesa. Tot això sotmès, és clar, a unes restriccions mètriques que no fan, sinó potenciar la brevetat de síntesi que demana l’haiku, per evitar tota descripció, tota retòrica... l’haiku esdevé, de fet, cada vegada que el llegim i esdevé en nosaltres, modificant-nos i embellint-nos l’ànima.

Temps difícils per a l’haiku!

Donatges ( a Maria-Mercè Marçal)

Donatges

Donatges neix com a reconeixement imprescindible a les poetes catalanes del segle XX i XXI (algunes nascudes a finals del segle XIX) que malauradament i com passa sovint en el cas de les dones creadores, resten silenciades, desconegudes per a la majoria, soterrades pel cànon literari. Poetes com Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Maria Beneyto, Quima Jaume, Maria Oleart i Felícia Fuster. La majoria de les obres d'aquestes poetes no es troben a les llibreries. Ni tampoc sembla que hi hagi la més mínima intenció de reeditar-les[i]

Donatges és un reconeixement i és una manera de donar i de retornar les paraules regalades, regalant-les altre cop; és una manera d’ “alliberar la memòria de l’aigua/ perquè es retrobi aigua/d’alta mar”... [ii]

És un dir i redir allò que necessitem saber, sobretot les dones, però també els homes, perquè a tots plegats ens manquen aquestes experiències. Totes i tots som orfes d'aquesta tradició.

És denúncia i crit i és tristesa continguda i és desolació de veure que aquestes poetes suren, abstretes, dins el no-res dels sentits més profunds. És lluita i perseverància de tot aquell/a que llegeix per saber petites veritats.

Donatges és un procés que comença ara amb Maria Antònia Salvà dita per la poeta i trobadora barcelonina Joana Creus (Barcelona, 1924) i que continuarà amb molts i moltes altres: amics i amigues, pares i mares, coneguts i conegudes i no tan coneguts i conegudes per tal de celebrar les paraules retornades d’aquestes poetes.

Dones poetes, dones tortugues que resten en "el clos (solc de Maria Mercè Marçal) desolat ", tal com les tortugues del primer poema de Maria-Antònia Salvà.

Moltes gràcies a totes i a tots els que fan i faran possible amb la seva veu que les seves paraules ressonin.

[i] Recentment han sortit dues antologies: Contraclaror de Clementina Arderiu amb introducció i selecció de Maria Mercè Marçal (editada per primera vegada l’any 1968) i Jo pregunto de Maria Oleart.
[ii] Del poema “Res no et serà pres” de Maria Mercè Marçal.

Joana Creus ( Barcelona, 1924) recitant Maria-Antònia Salvà (Palma de Mallorca, 1869-Llucmajor, 1958). Poemes: " Les tortugues", " D'un Cactus", "In memoriam Emília Sureda": "Morta!" i "Record" i finalment "A les donzelles de l'any dos mil".

Carme Fabrellas (La Bisbal d'Empordà, 1945) d'ofici brodadora, recita "A una gentil brodadora" de Maria Antònia Salvà.

Sabaters

col·lectiu libèl·lula

El col·lectiu libèl·lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s’entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.