Secció on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos
han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la
superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva
complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre
les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions
poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts
sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han
creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i
a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.
Dins d’Es perd el senyal (2012), de Joan Margarit.
Una dona gran
Ha llegit totes les novel·les
que parlen de parelles o de mares i filles.
Novel·les d’amor, doncs.
No creu ni en l’ombra de cap déu,
no creu en res enllà de les persones.
Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,
m’escolta i s’entristeix. M’he adonat
com la desitjo encara, però ella
té el meu amor lluny de la passió,
potser per tanta mort, per una vida
plena però difícil: a vegades
brutal de plenitud. No l’he entès prou
i no sé prou el que ella ha entès de mi.
Però hi ha una emparança per als dos.
I tinc un privilegi: duc escrit
en la mirada el seu poema.
Jo no sabria escriure’n cap així.
He de confessar que
cada vegada que llegeixo altra vegada aquest mateix poema sento, per dins,
multiplicada per mil una trena d’emocions ben contradictòries. Per una banda és
el poema d’amor més bonic que he llegit mai, i per altra banda és el poema d’amor
no escrit més bonic que hagi llegit mai.
Per a mi, aquest
poema parla del poema no escrit que tantes dones han dit i s’han dit en
silenci, i també, i almenys a mi em sembla indestriable una cosa de l’altra, parla
del poema escrit que han anat teixint i teixint diferents dones poetes al llarg
de la història per tal que la realitat no es desdibuixi. Un poema-trena , podríem
dir-ne, que ha omplert de silencis i d’incomprensió els giravolts anímics entre
homes i dones. I d’això parla el poema: de la incapacitat d’escriure aquest
poema no escrit, de la incapacitat d’escriure des d’ella.
Poema sabut,
intuït, però, no pas escrit. Tal com La
figura del tapís de Henry James: figura o poema escrit i dit, però ni
escoltat ni comprès.
Davant d’un poema honest,
i consegüentment, davant un poeta honest: des d’Estació de França, passant per Joana,
Cartes a un jove poeta, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Misteriosament feliç i ara: Es perd el senyal (en l’ordre que els he
anat llegint), no puc sinó agrair-ho, agrair la mirada, la mirada i el poema.
