divendres, 8 de març del 2013

Complicitats



Secció on es ressegueix la poesia d’ aquells poetes que amb els seus versos han aprofundit en una visió rica de la dona, sense caure en la superficialitat; poetes que han definit la dona amb tota la seva complexitat i profunditat i que concreten una relació entre iguals entre les dones i els homes. És a dir, la secció vol recollir les creacions poètiques d’aquells poetes que han qüestionat els patrons establerts sense caure en el parany dels tòpics; i també aquells poetes que han creat poemes a partir del coneixement i de les referències a les poetes i a la seva obra teixint així, una profunda i àmplia complicitat.


Dins d’Es perd el senyal (2012), de Joan Margarit.


Una dona gran


Ha llegit totes les novel·les
que parlen de parelles o de mares i filles.
Novel·les d’amor, doncs.
No creu ni en l’ombra de cap déu,
no creu en res enllà de les persones.
Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,
m’escolta i s’entristeix. M’he adonat
com la desitjo encara, però ella
té el meu amor lluny de la passió,
potser per tanta mort, per una vida
plena però difícil: a vegades
brutal de plenitud. No l’he entès prou
i no sé prou el que ella ha entès de mi.
Però hi ha una emparança per als dos.
I tinc un privilegi: duc escrit
en la mirada el seu poema.
Jo no sabria escriure’n cap així.


He de confessar que cada vegada que llegeixo altra vegada aquest mateix poema sento, per dins, multiplicada per mil una trena d’emocions ben contradictòries. Per una banda és el poema d’amor més bonic que he llegit mai, i per altra banda és el poema d’amor no escrit més bonic que hagi llegit mai. 

Per a mi, aquest poema parla del poema no escrit que tantes dones han dit i s’han dit en silenci, i també, i almenys a mi em sembla indestriable una cosa de l’altra, parla del poema escrit que han anat teixint i teixint diferents dones poetes al llarg de la història per tal que la realitat no es desdibuixi. Un poema-trena , podríem dir-ne, que ha omplert de silencis i d’incomprensió els giravolts anímics entre homes i dones. I d’això parla el poema: de la incapacitat d’escriure aquest poema no escrit, de la incapacitat d’escriure des d’ella. 

Poema sabut, intuït, però, no pas escrit. Tal com La figura del tapís de Henry James: figura o poema escrit i dit, però ni escoltat ni comprès. 

Davant d’un poema honest, i consegüentment, davant un poeta honest: des d’Estació de França, passant per Joana, Cartes a un jove poeta, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Misteriosament feliç i ara: Es perd el senyal (en l’ordre que els he anat llegint), no puc sinó agrair-ho, agrair la mirada, la mirada i el poema. 


dijous, 7 de març del 2013

Recomanacions



 Tres motius per llegir  La casa de la compassió, d’Eugénia Vasconcellos:


no faig res
em lliuro a la vida
perquè esdevingui en mi


 Fragment del poema: “Visc aquí”



Vasconcellos, Eugénia. La casa de la compassió. Traducció: Carlos Duarte i Mireia Vidal-Conte. Edicions Curbet. Col·lecció: Vincles, nº 10. Girona, 2012.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Bri

Les basses i les pedres

febrer/2012


    
                                                     a partir d’una conversa amb Isabel Banal


que aquí
el temps
ens guanya.
Sé que allà
la vida és
com un passeig
a mitja tarda.
Sé que aquí
la vida és un remolí
que se t’endú i et perd.
Sé que allà
la lentitud et gronxa
i les presses s’ofeguen
a dins de les basses.
Sé que aquí
no hi ha temps
ni per  ploure
i que tot és sec
perquè la velocitat
ho eixuga.
Sé que allà
la humitat
et bressa,
la tristesa és de pluja
i els camins
són tots
colgats de fulles.
Però jo
ja no sóc
ni d’aquí
ni d’allà
i visc
entre
com aquesta branca
que
és  mig de l’aire
mig de l’aigua.


 
Del desig de llavors
recordo
la olor dels teus cabells,
el teu somriure salvatge
i el berenar que em donaves
quan et venia a visitar.




Sentir
com es trenquen
els vidres de les fulles
sota els peus nus.
L’hivern
a Olot
no perdona.
Deixar que el fred
sigui fred i prou
i tornar ben sola
pel camí dels anys
amb l’escalfor
de qui sap
que ha cremat
tota la fullaraca del cor.




Voldria tornar-hi.
Ser feliç
en aquest indret
que m’ha vist néixer i créixer.
Sé que tots els arbres vius
del rec que travessa la moixina
em recorden.
Quan tota la tristesa se m’enduia
avall,
ells em deixaven les arrels.
I així, a poc a poc, sense saber-ho,
vaig començar a ser d’algun lloc.



Jugar encara
amb la Judith.
Viatjar ben dreta
pel record.
Tocar les fulles amb les mans
I sentir el risc i el vell girar
de les bicicletes i les rodes,
ser com les ombres i la llum,
contradictòries i felices
(entre les fulles i les branques)
sobre el quitrà dels primers anys.



L’esperança
és una oreneta que travessa
el cel
de maig
i ens diu xisclant
que ja ha tornat.



                                                                  per a E.

El teu nom me’l repetia
una vegada darrera una altra.
Com un psalm.
Ho teníem tot
perquè no ens calia res.
Però vam néixer massa aviat.
I tu vas morir massa d’hora.





Ara visc
arrapada al present
com una nàufraga
a un tronc.
Amb esperança.





diumenge, 15 de juliol del 2012

Ombres de llum



dissabte, 14 de juliol del 2012

Versadona


Gemma Arimany (Olot, 1980)


Gemma Arimany llegeix "Havent covat" i "Angoixa" de Ferro trencadís, Premi de Poesia Martí Dot 2002, publicada a Viena Edicions, 2003. D'Ulls a través  llegeix: "La meva gamma I i II", "Daltonisme", "Premonició", "El resultat", "Anhels", "Infart" i "Reconciliació". Amb aquest darrer llibre va guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2010, publicat a UAB el mateix any.

Recomanacions



Triomf de Laia Noguera, (Premi Miquel de Palol 2009).

Triomf de les coses menudes, diàries, triomf en minúscules. Triomf de la vida: "Estar viu era això".


El dolor pot emmudir si se'l sap anomenar pel seu nom exacte: pèrdua, ràbia, tristesa, angoixa, desamor, desil·lusió, desolació...Tot allò que es pot anomenar es pot comprendre. Es pot acceptar. Viure "és admetre". 

Tres grans raons per a llegir i rellegir una vegada i una altra Triomf, de Laia Noguera: "El més estrany és estar viu", "Estar viu era això", "És admetre".

Des de la humilitat que caracteritza la seva poesia: " Tu com ho fas. / Això de viure".

NOGUERA, Laia. Triomf. Barcelona: Columna Edicions (Col·lecció Àuria,117), 2009.