febrer/2012
a partir d’una conversa amb Isabel
Banal
Sé
que aquí
el temps
ens guanya.
Sé que allà
la vida és
com un passeig
a mitja tarda.
Sé que aquí
la vida és un remolí
que se t’endú i et perd.
Sé que allà
la lentitud et gronxa
i les presses s’ofeguen
a dins de les basses.
Sé que aquí
no hi ha temps
ni per ploure
i que tot és sec
perquè la velocitat
ho eixuga.
Sé que allà
la humitat
et bressa,
la tristesa és de pluja
i els camins
són tots
colgats de fulles.
Però jo
ja no sóc
ni d’aquí
ni d’allà
i visc
entre
com aquesta branca
que
és mig de l’aire
mig de l’aigua.
Del desig de llavors
recordo
la olor dels teus cabells,
el teu somriure salvatge
i el berenar que em donaves
quan et venia a visitar.
Sentir
com es trenquen
els vidres de les fulles
sota els peus nus.
L’hivern
a Olot
no perdona.
Deixar que el fred
sigui fred i prou
i tornar ben sola
pel camí dels anys
amb l’escalfor
de qui sap
que ha cremat
tota la fullaraca del cor.
Voldria
tornar-hi.
Ser feliç
en aquest indret
que m’ha vist
néixer i créixer.
Sé que tots els
arbres vius
del rec que
travessa la moixina
em recorden.
Quan tota la
tristesa se m’enduia
avall,
ells em deixaven
les arrels.
I així, a poc a
poc, sense saber-ho,
vaig començar a
ser d’algun lloc.
Jugar encara
amb la Judith.
Viatjar ben dreta
pel record.
Tocar les fulles
amb les mans
I sentir el risc
i el vell girar
de les bicicletes
i les rodes,
ser com les
ombres i la llum,
contradictòries i
felices
(entre les fulles
i les branques)
sobre el quitrà
dels primers anys.
L’esperança
és una oreneta que travessa
el cel
de maig
i ens diu xisclant
que ja ha tornat.
per a E.
El teu nom me’l
repetia
una vegada
darrera una altra.
Com un psalm.
Ho teníem tot
perquè no ens
calia res.
Però vam néixer
massa aviat.
I tu vas morir
massa d’hora.
Ara visc
arrapada al present
com una nàufraga
a un tronc.
Amb esperança.
