dilluns, 11 de gener del 2016
a sol obert
un
edifici
retalla,
amb obra vista,
el
cel.
quatre
antenes enlairades
emeten
senyals
i en
reben.
cau
algun gota
gruixuda
sobre
aquest
teulat,
que
és tan baix.
música
de pluja
en
una ciutat eixuta.
durant
anys
preguntant-me
què
era, on brillava,
com
vibrava,
i
ara
totes
les cordes
del
mateix instrument:
sonen.
tanta
pressa,
tanta
angúnia
del
que no
arriba
a ser
perquè
tot
és.
resseguir
el
cel,
aclarir
núvols.
oreneta
enllà
viure
de les ales,
perdurar
en el vol
del
pensament
tan tendre
de
viure ara.
(16 de juny de 2015)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
