“UN FIL QUE ENS INDIQUI EL CAMÍ DE TORNADA”

(aproximació a la poètica de Zoraida Burgos)

Ara mateix estic llegint Fue-culpa-del Paraíso, una extraordinària traducció de l’obra poètica d’Emily Dickinson feta a quatre mans per Anna Mañeru Méndez i  María-Milagros Rivera Garretas (extraordinària, perquè respecta la tipografia, la puntuació i el ritme intern de la poesia d’Emily Dickinson; com si no podríem desxifrar les seves petites veritats?) i Absolc el temps de Zoraida Burgos. De vegades penso que la relació que s’estableix entre aquells llibres, que coincideixen en el mateix moment o en el mateix lloc i en la mateixa lectora,  configuren una determinada interpretació que uneix per sempre, amb lligams severs, la vida de cadascú.

Per a mi, llegir Emily Dickinson i Zoraida Burgos en el mateix moment és constatar un seguit de coses: constatar, per exemple, que el nucli de les seves poètiques coincideix. Emily Dickinson escriu en claus secretes perquè hi ha coses que no poden ser desvetllades i  Zoraida Burgos, un segle després, fa el mateix. Així doncs, fer poesia és desxifrar un misteri que torna a codificar-se per tal de no ser evident, superflu, banal. I per què? Cada motiu té la seva època i cada autora la seva necessitat. 

Obro Absolc­-el-temps de Zoraida Burgos, per desena vegada. Les bones lectures són això: una repetida lectura al llarg del temps. Una lectura que no s’acaba mai. Un diàleg intermitent.

“No hi ha interlocutor

que tradueixi els meus mots, tan orfes”.

I constato una evidència dintre la poesia de Zoraida Burgos: aquest viure en la necessitat de saber que potser serà llegida, però i si no és compresa? Aquesta necessitat de buscar-se en el  mirall dels ulls d'una lectora furtiva, d'un lector furtiu. Llegir Zoraida Burgos és entrar al bosc de Maria Zambrano, és il·luminar-se de claror esbiaixada que viu entre fulles i branques. És atrevir-se.

“Escric. O potser amb reescric”.

“(Els llibres proliferen en obscena metàstasi)”.

Zoraida Burgos escriu des del no-lloc/ lloc de la creació poètica (aquest no-lloc s’accentua, en els cas de les dones, penso, per la manca de reconeixement de la genealogia de dones poetes inscrites dintre la genealogia imperant):

“Torno als cinc dies de pausa compartida

de l’exercici d’escriure un text

sense escriptura”.

Però, també sap: 

“ànsia pel dia que ja no podré dir com sóc què penso

què vull això em dol

t’estimo penso en tu

m’agrada viure... “

No dir del tot és un risc, també. Una pèrdua. Però l’autora tria.  Com si no amb llenguatge es pot retrobar el goig d’un present que no tornarà mai més? Zoraida Burgos torna i retorna, sempre que pot, al desig, el desig de sentir-se viva, la pell; hi ha res més cert que allò viscut a flor- tacte de pell? Hi ha cap més veritat?

“No hi ha noms sota el pes d’aquell somni,

era envit i plaer i  era viure.

El temps s’aturava a fora, i el futur.

I l’olor de l’herba ofegada que creix en els prats negats

on es fon l’horitzó enllà dels límits,

on es fon fins i tot el plaer.

s’estén l’ombra, el reflex indulgent que avui respiro”.

La sensualitat dels versos de Zoraida Burgos subjuga absolutament:

“estimar-te un moment sense futur ni història,

(...)

intentar un amor a flor de pell, un punt i a part,

- cendra o buit, pluja, vent, sol, nit, cristall

música o fum, instant o eternitat”

On quedarà si no allò viscut, on si no en el poema?

“Era el riu i el corrent que feien sonar els còdols.

I era el canyar, i el llot, i les arrels dels àlbers,

i l’aigua desbarrada que engoleix el soldó i despulla i descarna.  

I els tamarius, que freguen tatuatges,

filigrana carnal sobre la pell, tan jove.

I era l’ olor. L’olor de fang,

d’humit, de llac, de llims,

de rònec, de desig.

I era l’aigua, i el somiar,

i el món immens, i tot era obert i tot era possible.

I la mirada horitzontal desconeixia els límits.

I el temps era el·líptic i tenia dos eixos”.

El temps és fràgil. La poeta és temps. Per això absol el temps i s’hi absol. Malgrat la nostàlgia, malgrat la dissolució absoluta d’allò viscut: “Tan sols les veus em fugen”. Sabent que :“És circular el temps del propi enyor”. I malgrat tot, acceptació dels límits, acceptació de les normes del joc. Acceptació, de la mort, doncs:

“No hi ha paraules per encobrir l’abisme,

redimir les certeses,

per negar l’enigmàtic avenc al final de la ruta”.

“El meu temps personal s’escurça”.

  

La poesia de Zoraida Burgos dispara cap al paisatge però deixa el cos sense vida, enrere.  M’atreviria a dir que Zoraida Burgos fa molt de temps que va aprendre  a ser en el paisatge, a diluir-se en el paisatge per a poder ser i dir, en absoluta llibertat, i les paraules en són l’ànima:

“La tija vermella del sosar, sadoll de sal,

sangonós, rovella el paisatge, la llacuna.

A dues passes, el brogit fredós de la mar

ofega la cridòria, deliri, dels flamencs.

S’encén la tarda, els rojos,

lentament”.

Aquí s’inicia el final del trajecte, del llibre, allà on ens vol dur veritablement: la dissolució absoluta del jo amb el seu paisatge. Que és sinó el jo un paisatge més dins la memòria? I la vida, un plec més d’aquest paisatge?

“L’estiu aviva la resina dels pins. És sal.

La llum dels espadats

envermelleix l’escuma de les ones”.

Per què es dissol en el paisatge, literalment? Perquè Zoraida Burgos persegueix el present dels verbs: l’aquí i l’ara.  Ànima d’haiku d’aquests poemes que formen part de “Jardins oberts”. D’aquests poemes que ens duran fins als “Límits”:

“L’ombra s’allarga

em defuig i s’allunya.

On els inicis?”

L’haiku, la màxima estilització possible d’un discurs ben travat, tanca aquest paisatge constant on Zoraida Burgos ens porta: un paisatge on el temps, tan fràgil, és absolt. On el desig ens mareja i la vida pampallugueja dintre una sensualitat elegant i sonora.

Però ho sabem, ens ho ha dit la poeta: “com és exacte el silenci”. El silenci d’Emily Dickynson  (sort de les lectures de les curadores citades al principi de l’article), el silenci de Zoraida Burgos, el silencis de les poetes que ens han precedit, els silencis d’ara, els silencis que vindran... cal no perdre el fil que ens indiqui (sempre) el camí de tornada. El fil és la poesia: la d’Emily Dickynson, la de Zoraida Burgos. Saber llegir la poesia com un salm. Hem de poder tornar.

“La flaire dels buscalls,

sense flors ja, enganxosos,

s’escampa sobre el camp, vora el forn.

Fa calor.

Inhalem l’espesseïda olor,

en fem un salm,

un fil que ens indiqui el camí de tornada.”

El  trajecte acaba amb aquest respecte absolut del paisatge: la poeta s’hi fon. Com la veritable ànima  de  l'haiku es fon en el paisatge i ens porta: als inicis, al desig, al to exacte, al ritme curull de veritable vida viscuda al límit, als marges, des de les vores. Per si de cas, per si algú s’erra, ens deixa: “un fil que ens indiqui el camí de tornada”, per si de cas algú s’erra, ens deixa el camí de tornada: del tacte, dels sentits a flor de pell, de la raó intuïda, de la veritat viscuda. El nom exacte de l’amor. Tal com va fer Emily Dickinson:

En Amaneceres como estos – nos separábamos-

En Mediodías como estos – ella se levantaba

Aleteando primero – luego más firme-

Hacia su bello reposo.

Morns like these – we parted.

Noons like these – she rose

Fluttering first – then firmer-

To her fair repose. 

Fragment del poema “En Amaneceres como estos – nos separábamos” escrit per Emily Dickinson i dedicat a Susan Huntington Dickinson, esposa del seu germà. Poema  reproduït per Susan al final de l'emotiva necrològica que va  dedicar a la poeta, en el dia de la seva mort; una manera totalment literal de tancar el cercle.

Nota: tots els poemes citats, menys el darrer,  pertanyen al llibre Absolc el temps de Zoraida Burgos.