Encara són vius els dies de recapta! Poemes d'Anna Alzina i Valeri

DECLIVI

Un vent suau m’anuncia

el batec cansat de l’estiu

i em porta l’olor del raïm madur

acabat de collir.

Asseguda de cara als camps oberts

paladejo a poc a poc

el gust brillant del most,

mentre escolto el sospir de les fulles

que lentes cauen com jo,

dissimulant la por.

El cel es gris i les paraules

se’m entortolliguen a les mans,

a poc a poc el silenci es torna dolç,

com la llum tamisada

que cau sobre les vinyes seques

que miro des de casa.

PARAULES NO DITES

Et parlaré

amb paraules

no dites,

amb tebiesa de mots

que guarden oblits.

Et buscaré

per camins

manllevats al somni,

en capvespres encara vius.

I  cridaré

el teu nom,

perdut en l’ample mar,

amb ones denses

d’enyors i desig.

MEMBRANÇA

La tarda s’amagava amb brogit  d’infants.

Deixant enrere les acàcies,

a poc a poc arribaves

amb la mansuetud  dels pobres,

abrigat a l’ombra de la tartana.

Aquells ulls clars, vessant bondat,

tot ho abraçaven.

Asseguts al banc de fusta

i amb parrupeig de coloms a la cornisa,

el temps restava  aturat

mentre el cel

pregonava la teva veu.

Dins la cabanya plena de silenci

encara s’aixopluga la tartana.

I els calaixos són  plens de rosaris,

i  llibres,

d’anhels sense mida

i aquell jersei  gris clar que sargies

en la estricta paciència d’home vell.

Encara son vius els dies de recapta.

Anna Alsina i Valeri (Santa Pau, 1946)

(L'autora ha donat el vistiplau a aquesta publicació. És un honor poder publicar en aquest bloc, els seus poemes. Moltes gràcies!)

Sense alè és una història d'amor tallada amb la dalla de la mort. Aquest fet, injust i tràgic ocorregut fa anys, no és una excusa, només, per fotografiar un moment determinat d’un país determinat, sinó el moment interior ple de certeses que va fer trontollar tota una veritat personal. Suposo que era imprescindible: indagar, comprendre, dir-se... perquè l'amor ja ho té això, l'amor entès en el sentit més ampli possible, l'amor: necessita diàleg i temps. I en aquest cas la vida va estroncar el temps i el diàleg. Va estroncar l'amor.

Aquest mur de silenci entre A. A. i J. C. m'ha atrapat des del principi fins al final, i a mi, és el que m'ha interessat més i és el que m'ha fet entendre, inclús: aquells fets més objectius de la vida d'un país que s'esdevenen en la protagonista.

El ritme és trepidant. El discurs és impecable. La història és com la mateixa vida: una calidoscopi, un mirall fragmentat.

Sense alè, literalment: pel ritme, per la gravetat dels fets, per l'impacte en la vida de l'amiga que es queda. Per l'amiga que es queda com a a únic testimoni d'allò que s'ha esdevingut. D'allò que s'ha sentit. Sense alè: dels anys que s'ha tardat a poder-ho dir. Dels anys que s’ha trigat a compartir-ho perquè, ara sí, l'amor  torni a esdevenir: amb totes les seves preguntes, amb algunes respostes. Perquè una història estroncada, tant si és personal com si és col•lectiva, amaga sempre un misteri que cal explicar com sigui.

M'agrada que es doni importància a la intimitat, a la veritat subjectiva i aquesta es lligui i es relligui amb les veritats històriques que no ens han dit del tot (perquè la història tendeix a ordenar-ho tot i molt) i ja sabem que tota veritat és un conjunt de fragments: de vegades inconnexos.

Hi ha una honestedat que es fa palesa en tot el text: com s'explica, des d'on s'explica, com es conta aquesta història-d'històries; aquesta honestedat em fa sentir una profunda admiració. Sobretot, perquè jo aquí, hi veig una manera de fer, d'explicar: molt femenina. És precisament el to de confidència, de no voler dir veritats absolutes: que em captiva com a lectora. Perquè llavors sí que es fa creïble que estem parlant de coses importants i reals. El discurs de sempre: l'oficial, està massa devaluat; és únic, unidireccional i només per això, ja transmet falsedat.

Necessitem noves maneres per a noves necessitats. I Sense alè compleix totes les expectatives que jo podia imaginar-me: aquí és la ficció que es supedita a la veritat viscuda, a la veritat personal (tenint en compte que allò personal i allò col•lectiu es confonen).

Sense alè és un text entre: la mort i la vida, la poesia i la prosa, el silenci i la paraula. Un text entre, fragmentat, dens i múltiple. Absolutament original en la forma, i en el ritme. El ritme impecable de la prosòdia t’atrapa. Et deixa sense alè fins al final. Perquè fins al final, el text, no respira. I nosaltres tampoc.


Contijoch, Josefa. Sense alè. Edicions 1984. Col·lecció: Mirmanda, nº 96. Barcelona, 2012.
Premi Ciutat de Barcelona, modalitat de Literatura catalana, any 2013.