Bri

Les basses i les pedres

febrer/2012

    

                                                     a partir d’una conversa amb Isabel Banal

Sé

que aquí

el temps

ens guanya.

Sé que allà

la vida és

com un passeig

a mitja tarda.

Sé que aquí

la vida és un remolí

que se t’endú i et perd.

Sé que allà

la lentitud et gronxa

i les presses s’ofeguen

a dins de les basses.

Sé que aquí

no hi ha temps

ni per  ploure

i que tot és sec

perquè la velocitat

ho eixuga.

Sé que allà

la humitat

et bressa,

la tristesa és de pluja

i els camins

són tots

colgats de fulles.

Però jo

ja no sóc

ni d’aquí

ni d’allà

i visc

entre

com aquesta branca

que

és  mig de l’aire

mig de l’aigua.

 

Del desig de llavors

recordo

la olor dels teus cabells,

el teu somriure salvatge

i el berenar que em donaves

quan et venia a visitar.

Sentir

com es trenquen

els vidres de les fulles

sota els peus nus.

L’hivern

a Olot

no perdona.

Deixar que el fred

sigui fred i prou

i tornar ben sola

pel camí dels anys

amb l’escalfor

de qui sap

que ha cremat

tota la fullaraca del cor.

Voldria tornar-hi.

Ser feliç

en aquest indret

que m’ha vist néixer i créixer.

Sé que tots els arbres vius

del rec que travessa la moixina

em recorden.

Quan tota la tristesa se m’enduia

avall,

ells em deixaven les arrels.

I així, a poc a poc, sense saber-ho,

vaig començar a ser d’algun lloc.

Jugar encara

amb la Judith.

Viatjar ben dreta

pel record.

Tocar les fulles amb les mans

I sentir el risc i el vell girar

de les bicicletes i les rodes,

ser com les ombres i la llum,

contradictòries i felices

(entre les fulles i les branques)

sobre el quitrà dels primers anys.

L’esperança

és una oreneta que travessa

el cel

de maig

i ens diu xisclant

que ja ha tornat.

                                                                  per a E.

El teu nom me’l repetia

una vegada darrera una altra.

Com un psalm.

Ho teníem tot

perquè no ens calia res.

Però vam néixer massa aviat.

I tu vas morir massa d’hora.

Ara visc

arrapada al present

com una nàufraga

a un tronc.

Amb esperança.