Blanc és oblit, 2007. (Premi Editorial Montflorit, 2009)
Oblit
Oblit
Oblit

El meu món és dins
quatre parets blanques.
Cada any les pinto de blanc.
Blanc és oblit.



La llarga nit de l’absència
ha començat. Cap passat
val l’esforç de la memòria:
cauen flors seques i grogues
de les branques dels meus braços.
Incinero records.



Fins a trobar-te
he recorregut el laberint
del dolor: portes tancades,
rellotges aturats, rovell i ossos,
dreceres inexistents, foscor
i túnels, llargs cinematògrafs
aturats en una alarmant i repetida
imatge inexistent. El país
de les meravelles sense els ulls
d’Alícia.




S’obren i es giren
fins a fer-se nit.
Quan el dia es plega
la nit es bada. És així.
Els cels es giren
i el dolor s’oblida.



Encauar el cos
al niu dels ocells.
Protegir l’escalfor.
Créixer amb el cor.
Confiar en l’atzar.
Volar sense ales,
capgirar l’horror.

Temps difícils per a l'haiku!

Recordo que un dia, ara fa uns quants anys, vaig descobrir a la revista“El paseante” un article d’haikus elaborat per Octavio Paz que em va canviar considerablement. A l’article s’explicava una anècdota que m’ha quedat impresa a la memòria des d’aquell dia. Un alumne explicava al seu mestre la incapacitat per poder fer un haiku sobre el bambú. El mestre li contestava: “per escriure sobre el bambú t’has de tornar bambú”.
La creació d’un haiku és una experiència que transforma i ha de transformar primerament, a la persona que el crea i, segonament, a la persona que el llegeix. És una experiència de l’ànima indissoluble de l’experiència objectiva: les fuetades del bambú en el buit, quan fa vent.
És també una acte de comunicació del tot altruista en el sentit que qui l’escriu ja en coneix la revelació vital.
El que el mestre demanava al seu alumne era el coneixement absolut sobre el bambú: no pas si era groc, allargat o gruixut. Sinó què és el bambú en si mateix. El fet de ser bambú diferenciat del fet de ser una rosa o ser aigua o ser tigre. I alhora, expressava, amb molta contundència, una idea sobre el coneixement, ben diferenciada de la nostra tradició: sabem de la cosa quan deixem de ser home, dona... i ens tornem bambú o rosa o aigua. Coneixem quan fem l’acte d’oblidar qui som. Un haiku, doncs, no és un acte estètic en si mateix, sinó una experiència en si mateixa que aporta un coneixement profund de les coses. I no pas per això exempta de bellesa.
Tanmateix, el que ens diu un haiku sovint ens pot deixar indiferents, si no som lectores i lectors assidus, perquè simplement ens diu quelcom que s’esdevé:

A la muntanya
la cascada que cau
esdevé un drac
(adaptació d’un haiku de Teiichi)

O un de ben conegut:

La bassa vella
una granota hi salta
xarbot de l’aigua.
(adaptació d’un poema de Matsuo Basho)

Tanmateix, el que compta és on s’esdevé: no només a la muntanya o a la bassa vella sinó en una mateixa i en un mateix. L’haiku és una experiència, i com tota experiència ens modifica. La bellesa, doncs, d’un haiku és aquell tros de certesa que hem pogut tocar amb els dits. Aquell rastre en el gest.

Quan Felícia Fuster diu:

El mar engrossa
l’olor d’encens pels arbres
Sóc una branca.


No diu de la branca. Ella és la branca.

La transformació és l’ànima de l’haiku.

Un haiku és quelcom que és, que tothom ha vist o pot veure, sobretot perquè és una realitat objectiva: passa un ocell. Però al mateix temps és l’experiència buidada d’altres interrupcions. És una realitat suspesa. Tot això sotmès, és clar, a unes restriccions mètriques que no fan, sinó potenciar la brevetat de síntesi que demana l’haiku, per evitar tota descripció, tota retòrica... l’haiku esdevé, de fet, cada vegada que el llegim i esdevé en nosaltres, modificant-nos i embellint-nos l’ànima.

Temps difícils per a l’haiku!

Donatges ( a Maria-Mercè Marçal)

Donatges

Donatges neix com a reconeixement imprescindible a les poetes catalanes del segle XX i XXI (algunes nascudes a finals del segle XIX) que malauradament i com passa sovint en el cas de les dones creadores, resten silenciades, desconegudes per a la majoria, soterrades pel cànon literari. Poetes com Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Maria Beneyto, Quima Jaume, Maria Oleart i Felícia Fuster. La majoria de les obres d'aquestes poetes no es troben a les llibreries. Ni tampoc sembla que hi hagi la més mínima intenció de reeditar-les[i]

Donatges és un reconeixement i és una manera de donar i de retornar les paraules regalades, regalant-les altre cop; és una manera d’ “alliberar la memòria de l’aigua/ perquè es retrobi aigua/d’alta mar”... [ii]

És un dir i redir allò que necessitem saber, sobretot les dones, però també els homes, perquè a tots plegats ens manquen aquestes experiències. Totes i tots som orfes d'aquesta tradició.

És denúncia i crit i és tristesa continguda i és desolació de veure que aquestes poetes suren, abstretes, dins el no-res dels sentits més profunds. És lluita i perseverància de tot aquell/a que llegeix per saber petites veritats.

Donatges és un procés que comença ara amb Maria Antònia Salvà dita per la poeta i trobadora barcelonina Joana Creus (Barcelona, 1924) i que continuarà amb molts i moltes altres: amics i amigues, pares i mares, coneguts i conegudes i no tan coneguts i conegudes per tal de celebrar les paraules retornades d’aquestes poetes.

Dones poetes, dones tortugues que resten en "el clos (solc de Maria Mercè Marçal) desolat ", tal com les tortugues del primer poema de Maria-Antònia Salvà.

Moltes gràcies a totes i a tots els que fan i faran possible amb la seva veu que les seves paraules ressonin.

[i] Recentment han sortit dues antologies: Contraclaror de Clementina Arderiu amb introducció i selecció de Maria Mercè Marçal (editada per primera vegada l’any 1968) i Jo pregunto de Maria Oleart.
[ii] Del poema “Res no et serà pres” de Maria Mercè Marçal.

Joana Creus ( Barcelona, 1924) recitant Maria-Antònia Salvà (Palma de Mallorca, 1869-Llucmajor, 1958). Poemes: " Les tortugues", " D'un Cactus", "In memoriam Emília Sureda": "Morta!" i "Record" i finalment "A les donzelles de l'any dos mil".

Carme Fabrellas (La Bisbal d'Empordà, 1945) d'ofici brodadora, recita "A una gentil brodadora" de Maria Antònia Salvà.

Sabaters

col·lectiu libèl·lula

El col·lectiu libèl·lula treballa, per un costat, creant propostes a on el moviment del cos i les paraules s’entrellacen i per un altre costat, construeix petites filmacions.

Imatges

Dones i cigonyes

2004
Cuc de terra
Cuc de terra
Cuc de terra

Segueixo l’insignificant
i lent camí del cuc.
El cuc que es menja
la dona que s’ha menjat el peix
que es va menjar el cuc
i l’ham.

Olor de terra humida.

Cuina

Queda un crostó ressec,

colze en la seva davallada.

Una ceba badada

com un cos nu, les seves capes.

Tantes capes de pell

entre tu i jo.

Tot viarany és estret.

Tot desig fugisser.

Tot amor tantost

un feix de pols

i una magrana

oberta, damunt

la taula de la cuina.

Vermella de plany.

La copa

La copa dins el vi. Capturada
en la desmesura exacta de la meva sang,
que tria per sempre, fins sempre,
el teu cercle de vidre. Per tancar-m’hi,
fins que la sang s’hi escoli,
fins que puguis catar-te sense mi.



Fulla

Només, la distància entre dues branques.
Entre el teu braç i el meu
hi ha l’abisme, la possibilitat
de caure colpidorament
sobre el terra absolut.
No hi ha referents en l’amor.
Només el pes de ser una fulla.



Roba estesa

Les dones pengen pels balcons
com peces de roba, esteses.
Fa vent i el vent no s’endú res:
les cames pleguen els ventres
retrunyen contra els vidres
tancades finestres
es trenquen els llavis de tant fred.
La llum s’atura.
Hi ha tardes que tot sagna
tal com sempre:
moren les dones amb el ferro al llavi.



La humilitat (a l’Emily Dickinson)

La humilitat és distreta
de mena
i tanmateix recorda tots els noms:
cadira, peix, poma, tigre.
Té fulles als cabells
i el coll allargat
perquè li agrada
mirar
sense ser vista,
per tal de copsar
potser,
l’indret estrany
que mou el món.

L’encantadora de serpents

La meva llunyana encantadora de serpents

t’epnos i m’ecnnato,

vull dir que et penso i m’encanto

i no sóc ni serpent, ni sóc teva,

però si t´epnos, m´ecnnato,

i neixo com si fos una altra.

Passa que em vaig abandonar

durant molt temps

i vaig tocar l’estèril infelicitat.

Llavors anava encantada pel món

i desencantada de tot. I vas aparèixer tu

per trencar l’encanteri,

encantant-me misteriosament

d’un misteri ben fàcil:

jo era una serpent.

La que encantà Adam

i la que encantà a Eva.

N’hi havia dues.

Eren dos temps diferents:

com jo i la serpent

com la serpent i jo.

Passa que m’he transfigurat la faç,

he desfet el tel, tan corrosiu.

I n’ha quedat això:

un rostre ample

i un somriure llarg.

Passa que tocar la felicitat

és un plaer difícil de comprendre.

No cauen gotes. Però cauen rostres.

De vegades penso quan és tard

i els ulls em pesen i em faig por

que l’amor ho regna tot,

però vivim als baixos.

I ens viu a sobre. O ens desviu.

Passa

que m’explico coses

perquè no puc dormir.

Tocar una mica de poesia,

desfaria el trànsit de vides,

l’invisible gasoil cremat

dels rostres que he respirat

carrer avall de mi mateixa:

el desamor del segle XX

és tot endintre del motor d’un cotxe

i el cotxe, sense motor,

és una mort que no interessa,

ni al segle passat, ni al XXI.

Que fàcil que sembla tot

quan el meu món calla,

dins la cambra tancada

d’un pupitre negre

entre dos cames i dos braços

i tant silenci.

El silenci em corromp

perquè diu coses que no sé dir.

Em diu que calli,

que a aquestes hores

la fressa pot despertar la resta,

però jo, jo no pararia

de despertar-te

encantadora de serpents

siguis a on siguis,

encanta’m

una vegada i una altra,

que no oblidi mai

que m’he vist la faç

i que ara visc sense rostre.