dimarts, 15 de novembre del 2011

Fins ara  de Núria Xicola.

Aquesta capacitat d’atardar, amb el vers, el sentit, per tornar-se, quan arriba, encara més punyent. Aquesta capacitat d’enriquir una imatge sumant-n’hi una altra, i una altra i una altra... malgrat l’aparent disparitat, per veure com aquesta riquesa expressiva en multiplica l’abast. Aquesta superposició de capes, de teixits: “sofà de préssec”. Fruit d’una voluntat poètica del tot explícita: “Escric només per ser / mantenint el camí encès/ flotant en una piscina/ caminant entre paraules/ sucoses, calentes, vigoroses/ amb més sentit/ que el mot que les anomena/ amb més futur[...]”. Això és el que aconsegueix. Això tan difícil: que el vers es torni cos, calfred, olor, vivència.

És l’imaginari de Núria Xicola el que m’encisa. S’enfila per les escales d’una imatge i la regira fins a servir-nos amb delicat gest la més impecable veritat, la del present:”tinc un regust de vida/ que em torna”. Un imaginari escrit amb els cincs sentits a partir  d'imatges que es superposen i multipliquen el sentir i els sentits últims, sempre profunds: de “llibre intern”. És veritablement un do. El do de commoure amb les paraules, el do de transmetre sensacions inesborrables fruit d’ una intensitat poètica poc corrent.

És una gran sort haver trobat aquest poemes, llegir-los sovint, i sentir sempre un alè de mar, de vida. Tancar el llibre, sempre, amb sorra entre els dits i l’interior tremolant com bambú poruc dins el vent. És desolador també pensar en els versos que per culpa del seu traspàs a començaments de 2006, quan tenia només vint-i-set anys, no podrem llegir. Ens queda però:


Agrair una mirada
una veu alçada a temps,
no oblidar res,
aprendre de la soledat
valorar les promeses.
Disfressar les pors
entendre cada senyal.
No buscar tres peus al gat,
ser amic de la distància
buscar un millor amic
gaudir del que t’envolta.
Comptar fins a deu.


XICOLA, Núria. Fins ara. Alella: Ajuntament d’Alella, 2007.